Pasar al contenido principal

El viatge del papa Francesc a Egipte té una dimensió històrica innegable. Hi ha un abans i un després pel que fa a les relacions entre cristians i musulmans sorgides i manifestades en aquest viatge. Egipte ha estat el gresol d’un missatge potent i clar, que obre una gran perspectiva envers tot el segle XXI. Al Caire s’han posat les bases d’una nova mirada entre les dues religions monoteistes més importants i més globals. Si bé és veritat que el cristianisme ha arribat als quatre extrems de la terra, també es pot dir que l’expansió musulmana ha fet de l’Islam una religió global. L’Islam no és tan sols la religió de l’Orient Mitjà i del sud de la Mediterrània. El país del món amb més musulmans és Indonèsia, i l’Àfrica subsahariana és una regió del planeta amb forta implantació del credo islàmic. Es podria dir fins i tot que la visita del Papa contribueix a fer entendre a l’Islam que ha deixat de ser una religió etnicista, i que, per tant, ha d’assumir les responsabilitats que pertoquen a la seva condició de religió mundial –tant numèricament com geogràficament.

I la primera responsabilitat d’una religió global és la construcció de la pau. No és per casualitat que el cristianisme –i, més concretament, el catolicisme– ha anat entenent durant el segle XX que la pau era un valor evangèlic incontestable i inajornable. Quan les guerres assolaven Europa o se sentien vents de grans conflictes, els papes (Benet XV, Pius XI, Pius XII) feien sentir la seva veu, i s’anava congriant un canvi en el cor del catolicisme a favor de la pau i contra la guerra. Seria Joan XXIII, successor de Pius XII, el Papa que havia preservat Roma de la destrucció, el qui signaria el gran document sobre la pau, la Pacem in terris, l’encíclica que trobaria el seu acompliment en la Populorum Progressio de Pau VI, ara fa cinquanta anys. Doncs bé, aquest trajecte que ha durat pràcticament un segle en l’Església catòlica, amb una doctrina sobre la pau del tot consolidada durant els darrers pontificats (Joan Pau II, Benet XVI), ha trobat en el papa Francesc el profeta del gest universal i de la paraula impactant. Ell ha anat a Egipte com a «Papa de pau» per tal de parlar sobre pau i reconciliació.

I a Egipte, el Papa s’ha trobat amb un amic, no amb un enemic. Mentre Francesc d’Assís, «il poverello», va anar a Egipte i va travessar com a home de pau les línies dels croats per tal d’entrevistar-se amb el soldà Al-Kamel l’any 1219, el papa Francesc ha entrat a Egipte també com a missatger de pau, amb la simple força de la paraula i de l’afecte fratern. De fet, tant el Papa com el gran imam de la universitat Al-Azhar (nom que vol dir «la que floreix»), Ahmed al-Tayyeb, es van donar el mateix tracte: «estimat germà», quan va iniciar les seves intervencions. I també va ser aquest el tracte que es van donar el papa Francesc i el patriarca dels coptes ortodoxos, el papa Tawadros II, quan aquest el va acollir a la Catedral de Sant Marc, una vintena de dies després que un terrorista islamista hagués fet esclatar una bomba enmig del cor d’homes i dones que cantava durant l’eucaristia del Diumenge de Rams. El Papa va pregar profundament amb aquests màrtirs a la capella de Sant Pere, en el lloc de l’atemptat, després que anteriorment, en l’Aula Magna de la Universitat, en el marc del Congrés Internacional sobre les religions i la pau i en presència del Papa, Al-Tayyeb hagués demanat un minut de silenci pels cristians coptes assassinats.

La frontera ja no és, doncs, entre una religió i una altra, sinó entre els qui, a l’interior de la mateixa religió, opten per la violència, directa o larvada, de fets o de paraules, i pensen que l’única «solució» és afegir més violència a la violència dels qui creuen en la destrucció de l’altre. L’enemic, diuen, només pot ser vençut, ja que, altrament, ell et venç a tu. Però la lògica de l’enemic és la que porta a escalades bel·licoses de tot tipus que posen en perill la mateixa humanitat. Ja va dir sant Joan Pau II que la guerra era la mare de totes les pobreses. La manca de pau porta a la deshumanització del món i a múltiples agressions contra la persona i la seva dignitat. Per això, davant la guerra i la violència, s’imposa el llenguatge de l’amistat i de l’aliança.

El Papa va esmentar la muntanya del Sinaí, sagrada per a les tres religions abrahàmiques, com a signe de l’aliança entre tots, allí on Moisès va rebre la Llei divina. El Sinaí és la muntanya del pacte entre Déu i el poble, que espera que Déu parli per a trobar la vida que destil·len les seves paraules. Els creients en un Déu que s`ha revelat al Sinaí i que ha volgut establir una aliança amb els homes, saben que aquest és el Déu de la pau. El foc i la tempesta, el fum i les nuvolades, expressen la majestat divina, però el temor reverencial davant aquest Déu no té res a veure amb la por. El Sinaí és el lloc on el poble comença a caminar guiat per la llum de la Paraula. I el camí que porta a la terra promesa arranca d’un Déu que creu profundament en la persona humana i les seves possibilitats, en les energies d’amor que porta dins d’ella.

Al Caire s’ha obert un camí de pau. Tot Egipte estava pendent del pelegrí de pau que venia desarmat, tan sols equipat amb les armes del diàleg i de la reconciliació. Hi ha un Islam moderat que condemna en públic el terrorisme d’altres musulmans i ho fa sincerament. Hi ha un cristianisme majoritari cridat a ser herald de pau en un món que necessita les religions perquè siguin testimonis d’una pau fonamentada en la justícia. No hi ha pau sense justícia, però no hi ha justícia sense pau. L’abraçada del Papa i Al-Tayyeb ho deia clarament. Us ho dic des d’allò que, personalment, vaig poder veure i sentir. Ha començat una etapa nova de la història entre cristians i musulmans, marcada pel signe de l’arc que es dibuixa al cel després de la tempesta.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu Universitari Snt Pacià

Temàtica

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.