(Joan-Enric Vives) Aquest diumenge dels Rams, o de la Passió, ha començat la setmana que culminarà amb la Pasqua florida de la Resurrecció. Són els diumenges clau de la gran setmana dels cristians. Aquests dies que per a molts seran de semivacances, potser tindrem un major contacte amb la família i els nostres pobles d’origen, o viatjarem, o podrem gaudir de la primavera... però caldria també no defugir un temps per preguntar-nos sobre la veritat, i fer lloc a la vivència d’aquestes festes que s’apropen amb un sentit religiós reflexiu i contemplatiu. Ens caldria tant retrobar la nostra personal arrel d’humanitat, sigui a través de les antigues tradicions religioses i litúrgiques, o a través de formes culturals elaborades per grans creadors, que tant omplen l’esperit, com són la “Passió segons Sant Mateu” de J.S. Bach, o la “Passió segons Sant Lluc” de K. Penderecki, o l’esplèndid film de P.P. Pasolini, “L’Evangeli segons Sant Mateu”... A través de Jesús i la seva Passió, Déu s’acosta novament a cadascun de nosaltres i a tota la humanitat, que estimà fins a l’extrem de prendre sobre seu tot el sofriment del món, per omplir-lo de llum i de sentit: des de Jesús, patir amb amor, és vèncer; i donar la pròpia vida per amor, és regnar, és viure-la de debò.
Potser aquestes veritats xoquen amb la manera de veure les coses que bastants tenen, nàufrags en la nova mentalitat de la postveritat, on compten poc les persones i molt en canvi el tenir i l’individualisme. ¿Sabrem reaccionar i aportar brins de veritat? ¿tindrem el coratge de la fe humil testimoniada, vivint sense eclipsar Déu ni els pobres, que són germans nostres? No podem viure sense la recerca àrdua de la veritat. Com impacta Salvador Espriu, inspirant-se en l’Evangeli de Marc i Joan, amb la seva “Setmana Santa” (XXIV):
“Què és la veritat? La solitud de l’home i el seu secret esglai:
només, potser, aquest home, el teu amagatall.
El poder sentencia un reu lligat de mans.
Lluny, a la nit de fora, sentim com canten galls.
S’estén remor de falsos, els llums són apagats.”
La figura de Jesucrist continua interpel·lant un any i un altre any, contra totes les dissimulacions, denunciant qualsevol pretesa autoritat, posant a la llum els nostres refugis barats i acomodaticis. La seva passió ens porta a indagar sobre la veritat de “l’home que tinc al meu davant” (“Setmana Santa”, XXV).
El Diumenge dels Rams, amb els infants i els humils de la terra, continuem fent processó/manifestació amb palmes i rams d’olivera. Lloem el Rei dels màrtirs, el que dóna la vida en rescat de tots els homes i dones del món. També els dies sants de Dijous i de Divendres, amb el silenciós Dissabte, som atrets, de nou, cap a una gran lliçó: la de l’amor fins a l’extrem, la de l’amor que no pot morir. Amor que culmina en la Vetlla pasqual de la Vida nova que tot ho transforma. Una lliçó que només s’aprèn i es va entenent, en la mesura que es va practicant. Ningú com Jesucrist no ens ha estimat mai tant, sense condicions, refent-nos de les nostres ferides i pecats, obrint per a nosaltres el camí de l’esperança i de la vida. La Setmana Santa ens sigui sendera d’autenticitat i camí vers la veritat!
Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.