Catalunya, un país secularitzat?

Es diu i es repeteix sovint que Catalunya és un dels països més secularitzats del sud d’Europa. Se la compara amb Bèlgica i Holanda, i s’analitza la seva situació en termes de descristianització i de desafecció envers la fe cristiana. Després s’afegeix, per reblar el clau, que és un país laïcitzat, en el qual el factor religiós juga un paper marginal, i alguns afirmen que l’únic lloc que li queda a l’Església són les sagristies. També es diu, amb clara malvolença, que la pràctica sacramental és gairebé inexistent o que les vocacions al ministeri de prevere estan a zero, que els convents són buits i que ja no hi ha joves que vulguin ser cristians. Alguns emeten judicis durs contra l’Església i pensen que aquesta i que tot allò que l’Església representa no han de tenir cap lloc significatiu en la Catalunya dels propers anys. Hi ha moltes simplificacions i fins i tot judicis tendenciosos i interessats en el fet de presentar Catalunya com una terra secularitzada, gairebé un desert des del punt de vista espiritual.

M’agradaria reflexionar des d’alguns fets concrets. Formulo d’entrada aquesta tesi: el fenomen determinant en la situació actual no és la secularització, sinó la globalització i les seves singularitats. Sense negar els impulsos secularitzadors, més que visibles en certs aspectes dels comportaments socials, em sembla que aquests impulsos s’han de llegir en el marc de la globalització i dels enormes vaivens socials que estem vivint. En les societats occidentals, l’esclat de l’era tecnològica (la quarta revolució industrial, que fusiona l’home i la màquina), combinada amb el sistema mercantilista (el mercat i el benefici com a déus) i amb la preponderància de les emocions com a criteri absolut de veritat i decisió –fins i tot en relació a l’experiència religiosa!–, han provocat unes mutacions colossals que fan trontollar l’acte de fe.

La creença s’empetiteix i es difumina davant tres «evidències» que es consideren a si mateixes omnipotents (la tecnologia, el mercat, les emocions) i que s’atorguen caràcter d’absolut, sense admetre cap crítica a la seva omnipotència. No cal, doncs, lluitar contra una certa idea d’ateisme, o bé denunciar una filosofia relativista que mistifica el fet religiós. Només cal aferrar-se als tres elements globals i transversals en què es posa tota la confiança: la tecnologia amb la seva fascinació, el mercat amb la seva atracció, les emocions amb el seu poder de sotmetre la voluntat. Els efectes d’un món global comporten sovint l’eradicament de l’ànima en persones i pobles. El cor s’asseca o queda captiu, s’instal·la en la indiferència i no reacciona davant les sol·licitacions a fer el bé. La misericòrdia va apagant-se i la capacitat d’interessar-se per l’altre es va fonent. No hi ha espai per a la compassió i, per tant, no hi ha espai per al Déu que és amor i gratuïtat. La indiferència es globalitza.

Una de les conseqüències més vistents –i més doloroses– del que hem dit és la «globalització de la indiferència». Aquesta expressió, molt repetida pel papa Francesc, és a l’origen de la davallada generalitzada de la pràctica sacramental, sobretot en les conurbacions de Barcelona i de l’àrea metropolitana. Les eucaristies dominicals tenen uns índexs d’assistència petits, els baptismes han disminuït, les confirmacions estan sota mínims, les primeres comunions passen moments delicats, les unions per l’Església són menys d’una tercera part del total, les exèquies civils augmenten. El lligam personal amb el Déu de Jesucrist s’ha afeblit, i l’Església, sagrament del Regne, ha de conviure amb la indiferència de moltes persones, que no preguen ni saben pregar.

Tanmateix, la globalització de la indiferència no és, entre nosaltres, una dada tancada i irreversible. Des de fa anys la societat catalana manifesta una tendència contrària que emergeix de manera puntual i, que per tant, l’hem de considerar latent dins d’ella. Em refereixo, per exemple, a la Marató de TV-3, un ampli moviment de solidaritat envers la malaltia i el desig de contribuir a millorar els avenços que la puguin pal·liar, que arriba a tota la geografia del país. En la mateixa categoria hi entra el degoteig constant de voluntariat i donacions a Càritas, l’organització «oficial» de l’Església Catòlica en el camp de l’atenció als necessitats, i a altres realitats eclesials que tenen els pobres com a punt central dels seus plantejaments. O bé la recollida de queviures, anomenat «el gran recapte», que forneix de menjar l’anomenat Banc d’Aliments. Podríem esmentar altres realitats més internes a cada diòcesi, que reben el suport ple de la ciutadania. Darrerament, ran de la gran manifestació del 18 de febrer, la qüestió dels refugiats ha fet de Barcelona una ciutat que va contracorrent en el conjunt d’Europa. En un article publicat al portal www.huffingtonpost.it, Mario Giro, viceministre d’Afers Estrangers del govern d’Itàlia, ha escrit que el missatge de la manifestació de Barcelona és que, en relació als immigrants, no s’hi valen actituds temoroses i defensives, ni hi ha cap cultura amenaçada.

El clam a favor de l’acollida dels immigrants convida a pensar que aquest continua essent un país amb un humus cristià forjat per molts segles d’història. Això no s’esvaeix amb facilitat. Més aviat no desapareix mai. Per això gosaria dir que hem passat d’un cristianisme explícit majoritari, que s’inscrivia en una època de cristiandat ara ultrapassada, a un cristianisme implícit, per ara igualment majoritari, que es manifesta puntualment però amb força. És veritat que la incògnita són les noves generacions, els que estan per sota dels 35-40 anys. En el terreny religiós, però també en altres, cal veure quin rumb emprenen en els pròxims anys la gent d’aquella edat. Tanmateix, no es pot obviar que la manifestació del 18 de febrer i el concert al Palau Sant Jordi set dies abans, demanant d’acollir els immigrants, eren expressió d’un sentiment de profunda humanitat a favor de la dignitat de persones ferides per la guerra.

Aquest sentiment té regust d’Evangeli. Ho mostra l’assonància entre el lema senzill de la manifestació («volem acollir») i l’escena evangèlica del judici final en la qual Jesús convida a entrar al Regne els qui l’han identificat amb els més petits: «era foraster / estranger, i em vau acollir» (Mateu 25,35). Ho mostra encara la relació entre el lema «casa nostra, casa vostra» i la recomanació de Jesús de convidar al banquet que facis a casa teva «pobres, invàlids, coixos i cecs», de manera que aquests se sentin a casa seva (Lluc 14,13). Les cendres, n’hi ha prou d’esventar-les, perquè el foc torni a prendre. Passa el mateix amb l’Evangeli de Jesús, que durant segles ha estat l’ànima del poble català. La manifestació era un exemple de globalització de la preocupació pels pobres –entre els quals, els refugiats. Difícilment, doncs, es pot dir que sigui postcristiana una societat com la catalana, que és capaç de mobilitzar-se d’aquesta manera a favor d’una causa que pertany al nucli dur de l’Evangeli. No es pot, doncs, afirmar tout court que Catalunya sigui un país secularitzat. Més aviat en la societat catalana és majoritari un cristianisme implícit, que cal individuar i interceptar amb una missió evangèlica coratjosa i intel·ligent, seguint Evangelii Nuntiandi i Evangelii Gaudium.

Voldria fer notar encara que la manifestació del dia 18 de febrer era plena de grups pertanyents o vinculats amb l’Església catòlica: gent de parròquies, gent de comunitats i moviments, joves d’agrupaments escoltes, joves d’esplais, famílies d’escoles cristianes amb els seus infants… Hi havia molts altres catòlics sense adscripció, al costat de gent d’altres confessions i religions i, naturalment, moltes altres persones que professen un humanisme no religiós però sensible al tema dels refugiats. Doncs bé, aquest és el camp on cal sembrar la bona llavor de la Paraula (vegeu Mateu 13,38). Tinguem, però, present, que aquest no és un camp eixorc. Més aviat és un camp que admet i necessita una sembrada d’Evangeli. Calen sembradors que la facin possible.

Armand Puig i Tàrrech

Rector de l’Ateneu U. Sant Pacià