El preu del meu temps

«El més petit de la família pregunta al seu pare, quan aquest acaba d’arribar del treball:

- Papa, quan guanyes en una hora?

- Doncs, mira, guanyo 12 euros.

- Me’n podries donar només la meitat?

- No em molestis més amb preguntes que no toquen. Deixa’m en pau. Estic cansat.

Però, a la nit, el seu pare anava donant voltes a la pregunta del seu nen. Per tranquil·litzar la consciència, es va apropar al seu llit per dir-li:

- Aquí tens els diners que m’has demanat.

- Gràcies, papa.

El nen posà la mà sota el coixí i en tragué sis euros més.

- Mira, papa: ja he reunit els diners que em mancaven. T’ofereixo aquests dotze euros. Em podries vendre una hora del teu temps? »

A voltes em faig una pregunta: ¿com pot ser que costi tant aconseguir el carnet de conduir un cotxe i sigui tant fàcil ser pare-mare, «conduir» almenys els primers anys d’una vida humana? Aquesta pregunta m’ha revingut després de trobar-me amb una parella acollidora a la qual s’ha confiat un nen de tres anys, nascut aquí de pares caribenys.

Gràcies a la parella aquest infant ha vist per primera vegada el sol, i no en sentit metafòric. Els pares biològics tenien les finestres del pis tapades amb cartrons perquè no li toqués el sol ja que, segons ells, es tornaria més moreno del que és i perdria categoria social.

Per no endinsar-nos en els drets humans o principis filosòfics, entrem-hi d’una forma més planera. Aquests pares biològics si tinguessin un polsim de sensibilitat musical s’adonarien que precisament la meravella de sons sortits d’un piano es deu a l’acoblament de tecles blanques i negres que un virtuós músic sap complementar i dosificar. La descoberta de la bellesa interior de cada persona ha d’estar a l’arrel de tot acompanyament educatiu. Quan no acollim els altres tal i com són sinó que els valorem per uns cànons socials castradors de l’individu com el color, l’altura, l’obesitat, un defecte físic, fragilitat…. es corre el risc d’oblidar la seva amagada bellesa interior que és a l’arrel de tot procés educatiu.

Mai no m’ha fet el pes aquella expressió que els infants són «una pissarra en blanc», a punt perquè el mestre, el pare-mare o el monitor hi gravi el valors que han de regir la seva vida. ¿I si en realitat fos a la inversa? És a dir, i si els adults fóssim més receptius i ens deixéssim impactar per moltes intuïcions-actituds dels que tenim per «alumnes» o encara «poc cuits» per anar pel món?

En Joan Morera Perich ,S.J., des d’un miserable suburbi de la capital de Tanzània ens acaba de regalar un botó de mostra que confirmaria el que estem dient: Ahir compartia la tarda amb en Mohammed, el noi a qui ensenyo anglès els caps de setmana, i a qui vaig portar alguns petits dolços. El més especial era una xocolatina en forma de pilota de futbol, perquè és realment apassionat d'aquest esport. M'estava acompanyant de tornada i la portava a la mà, quan un grup de quatre infants menuts el va envoltar, inclòs la seva germana. Tots en demanaven un bocí, i aquella piloteta de xocolata tant diminuta era impossible de dividir. Amb el paper en va treure un bocinet petit com una formiga per tastar-la, i va donar la pilota sencera als nens. Va ser un moment, però aquella pilota es convertí en el nostre planeta: els més afamats podien delectar-se de la xocolata del món, perquè algú decidia entregar-lo sencer amb generositat. Era el món al revés, és a dir l'Evangeli.

Quant de sacrifici i d’estrès per aconseguir «coses» pels nostres (infants, ancians, malalts…), quan el que esperen es que parem el rellotge, desconnectem el mòbil… i ens asseiem relaxadament al seu costat! No caldrà adoctrinar ni fer un interrogatori sinó un «saber estar» gratuït, un «perdre el temps» que faciliti el desplegament d’aquella empatia generadora de confiança mútua.

Al pare del nen del conte, al Joan Morera, a tu i a mi potser ens convindria encetar el dia cantant a ple pulmó aquell èxit discogràfic del cantautor argentí León Gieco: Solo le pido a Dios…, que el dolor no me sea indiferente; que la reseca muerte no me encuentre vacío y solo sin haber hecho lo suficiente”.

Josep Perich i Serra