Pasar al contenido principal

Fa uns dies s’ha publicat el tradicional missatge del Papa Francesc per la 50ena Jornada Mundial de la Pau, que celebrarem el proper dia 1 de gener. La Jornada Mundial de la Pau va ser instituïda l’any 1967 pel Papa Pau VI, a fi de ser una ocasió per pregar i reflexionar a fi de construir la pau.

Amb el Missatge d’aquest any, que porta com a lema “La no violència, un estil de política per a la pau”, el Papa fa una crida universal a conformar els sentiments i valors més profunds de les persones a la no violència, a fi que aquesta actitud esdevingui “l’estil de les nostres decisions, de les nostres relacions, de les nostres accions i de la política en totes les formes”, tant en l’àmbit local i quotidià com en l’ordre mundial”.

El Missatge parteix de la dolorosa constatació de la immensitat del sofriment generat per la violència que pateix el món, que el Papa qualifica, com ha fet en ocasions anteriors, de “terrible guerra mundial per parts”. Aquesta expressió és un intent de fer-se càrrec de la situació del nostre món, “fragmentat” per una multitud de conflictes armats sagnants (Síria, Iraq, Iemen, Palestina, Somàlia, República Centreafricana, Colòmbia, Ucraïna i u llarg etcètera...), terrorisme, criminalitat, abús contra els immigrants i víctimes de tràfic de persones....

Davant d’aquesta realitat, el Papa denúncia que la pretensió de respondre a la violència amb violència no porta altra cosa que sofriment, mort, desplaçaments forçats, destrucció, privació de recursos per atendre les necessitats humanes de molts, sinó de tots.

El Missatge ens recorda que Jesucrist ens ha mostrat l’origen de la violència, que no es troba sinó en la interioritat de l’ésser humà, el “cor” de la persona, veritable “camp de batalla entre la violència i la pau”, des d’on sorgeixen els pensaments perversos (Mc 7,21). Això implica que la superació de la violència requereix una transformació interior de les persones, assumint la proposta de vida de Jesucrist, que passa per acollir l’amor i el perdó incondicionals de Déu, reconèixer la pròpia violència i, des d’aquí, optar per l’amor als enemics, el camí que Jesús mateix va seguir. Per Francesc, aquesta actitud representa una veritable “revolució”, que és justament l’única via que pot dur la pau al món.

Ara bé, Francesc alerta que no s’ha de confondre la no violència amb la passivitat o la resignació davant el mal i la injustícia. En realitat és al contrari, la no violència activa és precisament el compromís radical en defensa de la vida i en favor de les víctimes, però pel camí de l’amor, “tornant bé per mal”. Aquest és el testimoni impressionant, ens recorda Francesc, de persones com Gandhi, Martin Luther King o dones com Leymah Gobwe i de tants altres que al llarg de la història han donat enormes fruits de pau. També l’Església i les comunitats cristianes, amb la seva pregària i accions valentes, han contribuït en molts països al desenvolupament d’estratègies no violentes i l’afavoriment de la pau.

Per Francesc, atès que l’origen de la violència es troba en el cor de la persona, resulta absolutament essencial la tasca de la família. Citant la seva carta Amoris Laetitiae, Francesc apel·la a la família com espai fonamental d’aprenentatge per a la superació del conflicte a través de la via del diàleg, el respecte, la cerca del bé de l’altre, la misericòrdia i el perdó.

Alhora, resulta essencial una ètica de la fraternitat, per tal que la relació entre persones i pobles no es basi en la lògica de la por i la violència, sinó en la responsabilitat, el respecte i el diàleg sincer. Per això el Papa reitera una vegada més, la seva crida al desarmament, especialment el nuclear i a posar fi a la violència domèstica i als abusos a dones i nens. Per avançar en aquesta direcció, considera clau la invitació que ens ha fet el Jubileu de la Misericòrdia a examinar el nostre cor i deixar-hi penetrar la misericòrdia de Déu.

Conclou recordant que Jesús ens ha ofert tot un programa, una mena de manual, per a la construcció de la pau, com és el “discurs de la Muntanya”, amb les vuit benaurances (Mt.5, 3-10): benaurats els humils, els nets de cor, els que treballen per la pau, els que tenen fam i set de justos... Per això fa una crida a tots els líders polítics i religiosos i als responsables de les institucions internacionals i dels mitjans de comunicació a aplicar les benaurances en el desenvolupament de les seves responsabilitats, per tal de construir la societat com a treballadors de la pau, practicant la misericòrdia, evitant descartar persones i danyar el medi ambient o pretendre guanyar a tota costa, elegint la solidaritat com a estil i la no violència activa.

Una transformació del cor i un canvi radical en l’estil de fer política.

Un dels elements per mi essencials del Missatge és aquesta apel·lació al cor de la persona, a la necessitat de la transformació interior per a la superació de la violència.

Sabem que la violència, a més de ser fruit d’estructures i dinàmiques socials molt complexes que sovint empenyen les persones, obeeix també a dinamismes profundament arrelats en l’ésser humà, no sempre conscients. Per això, superar la immensitat de la violència, que corroeix històricament la humanitat fins al dia d’avui, només és possible a través d’una mena reeducació individual i col·lectiva de gran abast. Es tracta d’un gran esforç que hauria d’ensorrar les múltiples justificacions de la violència i capacitar-nos per evitar la permanent temptació del seu ús.

Es tracta d’assumir interiorment que sobre la base de la violència no es pot construir res sòlid; que la violència no atorga autoritat, que mai no convenç, ni educa, ni genera adhesió de la víctima; que genera ferides profundes que no es curen en generacions i contamina profundament les dinàmiques comunitàries; que deixa la resolució dels conflictes en mans de l’absurda llei del més fort o del caprici de la sort, enlloc de la raó; que tendeix a expandir-se i produir víctimes innocents; que genera una espiral sense fi d’acció i reacció; que porta a l’empobriment i l’autodestrucció personal del qui la practica; que suposa un menyspreu de la dignitat de la persona... Com diu el Compedi de la doctrina social de l'Església (núm.496)«la violència és inaceptable com a solució dels problemes, que la violència és indigna de l home. La violència és una mentida, perquè va contra la veritat de la nostra fe, la veritat de la nostra humanitat. La violència destrueix tot el que pretén defensar: la dignitat, la vida, la llibertat de l'ésser humà".

Però evidentment no n’hi ha prou amb saber això com a convicció intel·lectual, sinó que cal incorporar-ho com a hàbit del nostre caràcter, tot educant els nostres sentiments i els mecanismes personals més profunds i inconscients, per no caure en la violència quan les circumstàncies ens porten al límit i per evitar fer-nos promotors o partícips d’estructures col·lectives generadores de violència.

Es tracta d’un repte titànic que difícilment es podrà assolir sense allò essencial que ens demana el Papa Francesc i que és el centre de l’Evangeli: aprendre a reconèixer en el nostre interior la gratuïtat de l’amor incondicional de Déu, expressat de forma plena en Jesucrist, i deixar-nos arrossegar per ell com un poder que és irresistible. Això segurament no és possible sense una persistent i intensa ascesi, fonamentada en la pregària constant, que posi Déu en el centre de la nostra existència. De fet, no per casualitat, els grans referents de la no violència citats pel Missatge, han estat persones profundament religioses.

D’altra banda, el Missatge, en assumir com a pròpia la tradició de la no violència i afirmar-la com a veritable repte col·lectiu, fa un pas significatiu des del punt de vista de la doctrina social de l’Església. Tot i que en cap moment qüestioni el tradicional posicionament eclesial que afirma històricament el dret a la legítima defensa (un principi generalment acceptat), el fet que el Papa Francesc, inspirant-se en el nucli del mateix missatge de Jesús, assenyali la no violència activa com l’actitud preferent per a reaccionar davant del mal i l'agressió, és en part una novetat. Ens situa amb valentia als cristians davant d’una gran exigència evangèlica, que ens descol·loca i ens obliga a replantejar-nos molts dels nostres punts de vista habituals sobre les relacions entre les persones, els grups socials i les nacions.

I és que cal notar que el Papa Francesc fa aquesta proposta no només als cristians, ni tan sols com una opció lloable d'uns pocs profetes de la no violència, sinó com un principi que hauria d’informar les polítiques de les autoritats públiques, el qual tindria enormes conseqüències pràctiques. Amb això el Papa formula un repte èticopolític realment revolucionari i decisiu per a la construcció de la pau en el món.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.