Els poderosos només pensen en el seu propi i exclusiu benestar. Diumenge XVIII de durant l’any

Diumenge XVIII de durant l’any. Cicle C
Barcelona, 31 de juliol de 2016

Jesús va conèixer a Galilea una gran crisi socioeconòmica. Mentre a Sèforis i a Tiberíades creixia la riquesa, en els poblets de mala mort augmentava la fam i la misèria.

Els pagesos es quedaven sense terres i els terratinents construïen graners cada cop més grans.

Què pensava Jesús sobre la situació?

Com sempre, va parlar amb tota claredat servint-se d’una petita paràbola.

Vet aquí que un ric terratinent es va veure sorprès per una collita que superava totes les seves expectatives.

Davant del problema només es pregunta una cosa: Què faré?

El mateix es pregunten els pagesos pobres que escolten Jesús.

-Què farà el ric terratinent?

-Se’n recordarà dels pobres afamats?

Aviat pren una decisió d’home poderós: destruirà els graners que té i en farà de nous i molt més grans.

Només ell gaudirà d’aquella inesperada i abundosa collita: “ajeu-te, menja, beu i dóna’t a la bona vida.” És per a ell la sortida més intel·ligent.

Què pensen els pobres?

Aquest home és cruel, és inhumà perquè ¿no s’adona que acaparant per a ell sol tota la gran collita està privant molts altres del que necessiten per viure?

De forma inesperada intervé Déu:

Aquell ric morirà aquesta mateixa nit sense gaudir ni un sol dia dels seus bens.

Déu l’anomena “neci” i fa una pregunta: el que ha acumulat aquest neci, de qui serà?

Els pobres no tenen cap dubte: aquestes collites abundoses ¿no han de ser per als més pobres?

La paràbola desemmascara la realitat de Galilea. El ric no és un monstre: fa el que és habitual. Els poderosos només pensen en el seu propi i exclusiu benestar.

Sempre és així.

Sempre ha estat així.

I sempre serà així.

Els rics van acaparant cada cop més béns i els pobres es van enfonsant en llur misèria.

Què són els rics?

Els rics són veritablement imbècils perquè destrueixen la vida dels pobres i perquè no poden assegurar la seva.

Aquesta és la veritat que el Primer Món ja no pot amagar ni dissimular.

Ens creiem societats intel·ligents, democràtiques i progressistes, quan de fet i en la pràctica som uns insensats

-cruels

-inhumans que viuen de la misèria de milions de persones de la que, en bona part, en som responsables

-per la nostra injustícia

-per la nostra indiferència

-per la nostra egoista prepotència