"La Caputxinada va ser la primera vegada que una part de l'Església desobeïa públicament el Règim"

(Glòria Barrete -CR) Són prop de les quatre de la tarda quan joves universitaris s'acosten a les portes del convent dels Caputxins de Sarrià. Tots tenen la consigna d'apropar-se amb discreció i han rebut el missatge del lloc i l'hora de trobada a través d'un sistema piramidal, pel boca-orella.

És el 9 de març de 1966 i, el que inicialment era la constitució del primer Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), va derivar en una tancada de tres dies amb 580 persones. Aquesta fotografia té actualment 50 anys i és coneguda com la Caputxinada, un acte de "dignitat, acollida i desobediència a un Règim" que va aglutinar en un mateix indret intel·lectuals, artistes i religiosos.

Un llibre recull la visió dels frares participants

Aquest fet històric ha estat recollit i relatat a través del llibre La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat, de la sociòloga Clara Fons i publicat per l'editorial Mediterrània. "Un llibre que és la visió dels frares en què s'explica com ho van viure o què van fer aquells dies". L'assemblea inicialment estava prevista constituïr-la al convent de Sant Agustí, al costat de les Rambles, però la massiva assistència a última hora va propiciar el canvi de lloc "per un altre menys visible".

Feia anys de la creació del grup laical Franciscàlia i alguns dels seus membres també ho eren del sindicat. Demanen permís per reunir-se a Sarrià i fan l'enllaç a través d'un altre frare, fra Ferran Aguiló. "El convent ja té una trajectòria històrica de vinculació amb els intel·lectuals de l'època i amb els intel·lectuals proscrits pel franquisme", afirma Fons.

A les cinc de la tarda d'aquell 9 de març de 1966, la policia envolta el convent. Comença una tancada que durarà tres dies i "que té la singularitat de ser la primera vegada en què una part de l'Església desobeeix públicament el Règim franquista".

Un acte d'acollida

La història marca antecedents eclesials de rebuig contra el franquisme, com les declaracions de l'abat Escarré tres anys enrere, el 1963, o les del cardenal Vidal i Barraquer l'any 1937 negant-se a signar una carta conjunta dels bisbes espanyols. Però la Caputxinada esdevé cabdal en quant a transcendència política, configurant un moviment posterior de solidaritat que culminarà amb una manifestació de capellans setmanes més tard.

Aquest acte de desobediència política va ser possible gràcies a la primacia de l'acollida per sobre de tot. "Per als caputxins va ser sobretot un acte d'acollida, més que un acte polític". A la comunitat de frares de l'època es comptava amb diversitats ideològiques, però el provincial d'aleshores, Salvador de les Borges, el pare Joan Botam, ho va tenir en compte i va proposar a tres frares que marxessin a un altre convent. "Li va semblar que no tolerarien aquella acció i no hi van ser durant la tancada".

Altres, però, de tarannà més franquista també "s'hi van adaptar a la situació perquè no van veure que fessin res mal fet". Fins i tot, un dels frares més conservadors va ser qui va parar l'entrada de la policia a les escales del convent.

La Caputxinada, un acte franciscà

De la visió dels frares participants de la Caputxinada que ara s'aglutina en un llibre, l'autora ressalta que va ser un acte totalment franciscà. "He constatat en la pròpia pell que allò que van fer responia al seu tarannà". Igual que posaven humor en un moment tant transcendental, ara continuen posant humor a coses molt serioses. Són moltes les anècdotes que ens apropen aquella comunitat de frares i els fan referents d'un moviment lluitador per a les llibertats individuals i col·lectives.

Faltava menjar i un dels frares surt a comprar-ne. Torna amb dues bosses de pa i la policia el registra. Oye, fraile, ¿qué lleva usted ahí? el frare li contesta: contrabando de cocaína. El policia respon: fraile, usted está abusando de sus hábitos. El frare: si me quito los hábitos tengo tantos pimientos como usted, inspector.

Fons constata, alhora, la integritat que va demostrar la comunitat durant la Caputxinada. Una integritat que "continuen tenint avui", i no va ser fàcil.

Suport i rebuig, a parts iguals

La transcendència històrica d'aquell fet singular no es va copsar al moment, sinó amb el pas dels dies. Mostres de solidaritat i mostres de rebuig i atacs van remarcar la importància d'aquella opció d'acollida per part d'una comunitat religiosa. "Des d'una carta d'uns capellans de Girona fins a cartes més desagradables de l'Espanya profunda". De València van rebre moltes crítiques, va sortir a la premsa i a l'emissora oficial de l'Estat, en la qual es va llegir una carta en contra del que havien fet els caputxins; "se'n va assabentar tothom".

Els atacs més polítics es van centralitzar en la persona del pare Botam, provincial aleshores i responsable de la decisió. "Ell sabia que es faria la reunió però no sabia de què era". Assumeix tota la responsabilitat, afirmant que era el que havia de fer.

50 anys d'un fet històric "apassionant", que mostren a través del llibre "un estil de vida que ara costa una mica de trobar".

[Fotografies: Caputxins]