Creure en l'espagueti volador

Un dels trets més característics de l’actual fase de secularització (la pèrdua de referents i influència de la religió a la cultura i societats contemporànies), almenys als països occidentals, consisteix en el que molts ja en diuen el “reencantament del món”. Si -en paraules de Max Weber- la religió era “encantament”, que dota d’elements mítics la realitat per fer-la comprensible, i la modernitat és “desencantament”, amb la substitució del mite per la raó, el que vivim ara és una mena de “retorn”, de “retrocés”. Però, en general, enlloc de treure la pols i fer reviscolar estructures pre-modernes, apareixen sota noves formes que tenen una característica comú: la religió passa de ser explícita a implícita.

Dic en general perquè també hi ha ressorgiments religiosos explícits, esclar, sobretot després de la fase “desencantadora” (i necessària) del Concili Vaticà II. Però el més curiós i abundant és la reaparició de trets religiosos, diguem-ho així, en multitud d’objectes, creences, etc… L’estructura cerebral religiosa sembla que es posa en marxa tan si rep estímuls explícits com si els rep implícits.

No és ben bé d’ara, això. Per exemple, els règims polítics més durs contra la religió han tendit a repetir les seves formes de forma també més dura. L’adoració als líders i el conseqüent messianisme, la idea de comunitat com a base espiritual, l’establiment d’un ferri codi de pecats i indulgències, o la pretensió d’un cel “definitiu” instal·lat a la terra són símptomes d’un nou paradigma religiós on en teoria s’hi havia fet el buit.

Ara, però, aquest implícit religiós s’assembla molt a una mena d’”animisme” postmodern. Més enllà, fins i tot, de les experiències espirituals més o menys difuses i eclèctiques que estan sortint pertot, algunes de gran dignitat. Els columbaris on deixar les cendres de socis d’un equip de futbol, per exemple, ens indiquen fins a quin punt la identitat d’un club pot arribar a dotar de “sentit” una vida que s’acaba. Algunes referències que sento a vegades respecte a l’”esperit” d’unes runes sense cap valor arqueològic, posem per cas, fan més riure que la sandàlia que s’adora a La vida de Brian. I les recents apel·lacions a la xarxa als morts en alguna campanya electoral (“voto per tu”) no tenen res a envejar a l’esperitisme més tronat.

En realitat, aquests mecanismes (mentals, rituals o cuturals) que fan possible tot això, tant les religions com els seus succedanis, serveixen per fer-te una pregunta: per tu, ¿què és el més important en aquesta vida? I serveixen, després, per poder-t’hi “relacionar”. Si el més important de la vida passa exclusivament per la raó, com pretén la modernitat, gairebé que ho convertim en una estadística i no en una experiència. I l’experiència fonamental la defuig. Ara, si no hi passa, també, si no sabem relativitzar o diferenciar llenguatges, si no la respectem (amb falta de rigor, per exemple) correm el risc de creure en un espagueti volador, que és una de les creences religioses reconegudes a Austràlia, la dels pastafaris.