En l’imaginari col·lectiu no es té avui suficient consciència que a Catalunya existeix un important i creixent nombre de catalans de religió musulmana. Un col·lectiu que es va integrant progressivament al nostre país i que, alhora, genera una realitat nova a la qual Catalunya s'hi ha d'adaptar. Parlem d’un col·lectiu que pot arribar a unes quatre-centes mil persones, que es troba àmpliament dispers per tot el territori català, i amb un grau notable d’arrelament social.
Es tracta, en part, de persones arribades en els darrers anys des de diferents països de cultura islàmica (Marroc, Pakistan, Senegal, Gàmbia, Bangla Desh, Algèria, Síria, Turquia, Guinea Bissau, Mali, Nigèria...) però també, en nombre creixent, dels seus descendents nascuts a Catalunya.
El passat dia 17 de desembre va tenir lloc un debat organitzat conjuntament per Justícia i Pau i Cristianisme i Justícia entorn la realitat i els reptes d’aquestes comunitats musulmanes a Catalunya. Aquest portal en fa una detallada crònica.
El debat forma part d’una nova línia de treball que hem encetat fa uns mesos des de Justícia i Pau (en vaig parlar en un post anterior), amb la qual volem conèixer la realitat dels col·lectius musulmans catalans, a fi de contribuir a la creació de xarxes i aliances que afavoreixin la integració social, la convivència i la pau.
Encara que el grup àmpliament majoritari són d’origen marroquí, es tracta d’una realitat molt diversa, no solament pel que fa al seu origen nacional i identitat cultural (àrab, africana, asiàtica....) sinó per la corrent islàmica a la que pertanyen, com també el grau d’arrelament en el nostre país.
Alhora, és un col·lectiu amb un gran dinamisme religiós, que compta ja amb més de 270 d’oratoris o centres de culte per tot Catalunya, en bona mesura amb activitat diària continuada, majoritàriament agrupats en tres grans federacions (Consell Cultural Islàmic de Catalunya, Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya i Federació Islàmica de Catalunya) a més d’altres entitats i comunitats independents.
La integració social d’aquests col·lectius, que ja van per la segona i tercera generació, així com el grau d’acomodació de la societat catalana a aquesta nova realitat, es troben en un estadi molt avançat. No obstant això, encara existeixen reptes importants.
D’una banda, cal ser conscients que una part notable d’aquestes persones pateixen problemes d’atur, accés a l’habitatge, pobresa o exclusió social. Aquest és un gran repte, no solament en termes de justícia social, sinó també pels perills de possible radicalització violenta en algunes d’aquestes persones a causa de les xarxes vinculades al terrorisme que manipula l’Islam en el seu benefici. A banda de les polítiques públiques necessàries per lluitar-hi, val a dir que aquest perill reclama també, una actitud militant i vigilant pels propis líders religiosos i socials d’aquests comunitats.
D’altra banda, encara queda un llarg recorregut per la normalització del fet musulmà a Catalunya, que exigeixen tant l’esforç tant dels propis col·lectius musulmans com del conjunt de la societat, així com polítiques correctes dels poders públics. Estic parlant, entre d’altres, de qüestions com:
- les necessitats encara no plenament resoltes d’espais de culte dignes, suficients i adequadament ubicats segons la presència de la població al territori;
- l’acceptació normalitzada dels símbols externs musulmans en la societat catalana;
- la superació de qualsevol discriminació i prejudicis per raons de caràcter religiós o cultural;
- la presència normalitzada del fet islàmic català en els mitjans de comunicació;
- l’oferta (naturalment optativa) d’ensenyament d’àrab i de formació en religió islàmica en l’escola pública (que és inexistent, malgrat la creixent demanda dels pares, que es cobreix precàriament pels propis col·lectius) i la possible existència d’escola concertada musulmana (com ja existeixen en altres països europeus); no cal dir que una nova generació de joves políglotes (català-castellà-ànglès-àrab) és potencialment una enorme riquesa per al nostre país.
- les previsions necessàries que permetin plenament l’assistència religiosa, el culte i les pràctiques musulmanes en les institucions públiques (bàsicament presons i hospitals), incloent l’oportú finançament, com ja existeix per altres confessions, etc.
Cal dir que aquests reptes (alguns dels quals, per cert, també afecten a altres confessions religioses) serien més fàcils d’afrontar si existís una interlocució comuna i suficientment representativa d’aquests col·lectius musulmans davant de l’Administració i els poders públics catalans, cosa que avui encara no sembla prou madura.
Per últim, seria desitjable que arreu del país, tant a escala local, comarcal i catalana, s’anessin constituint espais permanents de contacte, diàleg i treball conjunt de caràcter interreligiós, formats per representants de les diferents confessions presents a Catalunya, com els que ja existeixen en alguns àmbits, amb resultats molt satisfactoris.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.