Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Sabem que estem en la recta final del mandat de l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach i que en les properes setmanes o mesos és produirà el relleu a Barcelona. Podem coincidir que el mandat del cardenal Lluís ha estat positiu, especialment per pacificar inicialment la divisió inesperada de la diòcesi. Però després de més de dos anys de pròrroga, el sentiment generalitzat és que el relleu ja és necessari perquè les provisionalitats excessives comporten sempre un cert desgovern.

Des de fa setmanes circulen informacions de tota mena, promogudes per dos coneguts periodistes d'informació religiosa de Madrid, i sembla que el procés de consulta es troba en procés efectiu. Com sempre, és un procés opac, si bé aquesta vegada el Vaticà disposa de molta informació sobre la situació de la diòcesi i sobre els escenaris òptims de relleu. El relleu de Lluís Martínez Sistach és un tema molt important per la diòcesi de Barcelona i pel conjunt de l’Església catalana.

Com tots sabem Catalunya viu uns moments polítics i socials especialment delicats i importants. Els nivells d'atur, precarietat i incertesa són molt alts. El "procés" independentista omple d'il·lusió a un segment ampli de la població però inquieta i preocupa a un altra en una proporció similar. La divisió del país també pot esdevenir una divisió de l'Església. Així mateix, l'envelliment del quadres i dels fidels de la diòcesi, de manera similar amb la resta de Catalunya, és una realitat inapel·lable. La nostra Església es troba desorientada, gestionant precàriament el present, renunciant a prendre decisions indispensables de cara el futur.

D'altra banda, l'Església de Catalunya no acaba d'abraçar la nova embranzida del papa Francesc. Barcelona, com Catalunya, ha de seguir el camí orientat pel Sant Pare a l’Evangelii Gaudium i prioritzar la pastoral de proximitat i la renovació de l’acció missionera de l’Església al nostre país. Ens cal un aire fresc.

Els meus criteris són molt senzills: ens cal un bisbe senzill i proper, al costat de la gent, donant suport a les iniciatives eclesials de la diòcesi, que actuï sense temor i confiant amb la seva gent; un prevere que conegui la complexitat i les ferides diocesanes; un prevere que sigui signe d’unitat i que ens torni a donar il·lusió a la nostre feina diària.

Un bisbe que ens conegui i que ens estimi. Un bisbe que sàpiga reconèixer, malgrat totes les dificultats i precarietats, la riquesa de la nostra diòcesi, que es posi al capdavant, amb confiança i amb il·lusió.

A Catalunya tenim alguns bisbes que responen a aquest perfil. No cal anar a cercar-lo terres enllà.