Can Vies, la força dels símbols

(Salvador Clarós) La revolta urbana que ha succeït al desallotjament del centre social de Can Vies, encara calenta al moment d’escriure aquest article, i que no sé com acabarà, ha estat animada, a la meva manera de veure, per dues ingenuïtats atribuïbles al govern municipal. La primera és la falta de predisposició a deixar fer i facilitar les coses a aquells col·lectius ciutadans que tenen iniciativa i impulsen coses als barris. La desconfiança cap aquells que no identifiquen com “els seus” i la pretensió de tutelar-ho tot des de l’Ajuntament acaben frustrant la iniciativa dels més raonables. Can Vies no és un cas aïllat. També hi ha hagut el cas de l’ateneu la Flor de Maig al Poblenou, que l’ajuntament va tancar al·legant que el lloguer era massa car. O el cas de l’Ateneu Harmonia que, com a federació d’entitats de Sant Andreu, optava a gestionar el Centre Cívic de Fabra i Coats però el regidor de torn ho volia evitar. En els dos casos, l’Ajuntament ha acabat rectificant després d’haver de gestionar un conflicte que es podia haver evitat.

La segona ingenuïtat, que es deriva de la primera, és que, en no voler cooperar amb les entitats i ciutadans organitzats per facilitar iniciatives socials i culturals, acaben veient-se-les amb aquells, siguin okupes o no, que no tenen cap intenció de negociar res perquè la seva raó d’existir no és un centre cívic, un projecte social o un servei cultural... sinó l’intangible antisistèmic. A mi em sembla que, per a alguns, Can Vies té un valor simbòlic perquè ha estat usurpat a “l’enemic” mitjançant la desobediència. És un trofeu de guerra que s’exhibeix com una bandera plantada al capdamunt del territori conquerit al sistema, amb la finalitat de visualitzar expressament que aquell és territori rebel. Aquest intangible s’alimenta precisament del conflicte, i és per això que determinats grups mai no signaran un armistici, per més voluntat de negociar que hi posi l’alcalde. La finalitat última del nucli dur (per dir-ho d’alguna forma) de Can Vies és fer palès que qui crea el conflicte és el propi sistema, que és injust. Ells, a diferència de les organitzacions ciutadanes que bo i compartint diagnòstic social s’impliquen en la transformació de la realitat, només aspiren a ser uns actors que escenifiquen les contradiccions i les injustícies. La resta ve d’afegidura: la violència respon a l’elevat atur, a la corrupció, les retallades, la pobresa, la subordinació del poder judicial... Fins i tot el veïnat pot arribar a fer aquesta lectura quan surt al balcó picant les cassoles en una mostra de suport ¿a qui? I de rebuig a la policia que és qui en aquesta opereta representa el dimoni, que condensa l’essència de la maldat del poder.

A Can Vies s’ha desencadenat una guerra que pel fet de ser simbòlica és molt més perillosa que cap altra. I costarà trobar-hi el desllorigador perquè no hi ha objecte físic, material o econòmic, ni ostatges per intercanviar. Només hi ha sensibilitats ferides d’una banda, i un poder municipal de l’altre que trepitja en fals i es va afeblint més i més conforme qui se suposa que ha de proveir les solucions és incapaç de fer-ho.