Pastoral obrera, ¿de tota l’Església?

(Mercè Solé) Aquest any es compleix el XX aniversari d’un document promogut i aprovat per la Conferència Episcopal Espanyola. Un document que va ser participatiu en la seva elaboració –cosa sorprenent!–, i celebrat pels moviments i equips que formen part de la Pastoral Obrera, però un document que no ha anat gaire més enllà de ser una bona declaració de principis.

La veritat és que els vents jeràrquics aquests vint anys han bufat en direcció oposada, fins a l’arribada del papa Francesc, el missatge del qual no només permet perfectament articular la pastoral obrera a la pastoral general, sinó que ho estimula. Al costat d’aquests motius eclesials n’hi havia altres de socials: el terme “obrer” s’ha considerat obsolet, i la “consciència de classe” es va esfumar en el miratge del creixement econòmic dels darrers anys.

Durant molts anys, doncs, s’ha funcionat no de manera clandestina, però sí compartimentada i amb la sensació d’anar a la contra o al marge d’altres activitats eclesials. Aquest funcionament ha tingut conseqüències: ens hem acostumat a organitzar els actes per a nosaltres, i no per al conjunt de la comunitat cristiana; fem servir un llenguatge que molta gent no entén; desconfiem de la litúrgia “oficial”; o de vegades estem més interessats a promocionar els propis moviments (i s’entén, perquè han estat marginats molt de temps) que a les tasques pròpies de la pastoral de tota l’Església.

Però ara és una bona ocasió per impulsar la pastoral obrera. Les conseqüències de la crisi posen la situació dels treballadors en el centre de les preocupacions de moltes comunitats cristianes; els missatges que arriben de Roma posen l’accent en l’atenció a les persones, però també en la necessitat d’atènyer les causes polítiques, econòmiques i socials de la crisi. Ara es parla de perifèries, abans de fronteres, però aquest és el nostre medi natural, La doctrina social de l’Església es recupera per legitimar la promoció de la justícia.

En aquest moment, doncs, se m’acudeixen algunes línies de treball per part de la Pastoral Obrera i de la Pastoral Social, que anem de bracet. Són unes propostes que donen per fet el nostre compromís i militància en les organitzacions ciutadanes, socials, sindicals i polítiques.

• Obrir-nos a les parròquies i comunitats eclesials aprofitant l’interès comú per treballar contra les conseqüències de la crisi, evitant ideologitzacions excessives i clixés i reconeixent els valors mutus i de pluralitat dins de l’Església.
• Obrir-nos a la societat civil a l’hora de preparar els nostres actes, perquè tant nosaltres com les parròquies tendim a la comoditat del propi xiringuito. Cal aleshores fer servir un llenguatge que els no cristians puguin entendre, fer-los arribar explícitament la publicitat, explicar qui som. O muntar un acte en un centre cívic en lloc de la parròquia. O penjar cartells a les botigues.
• Reciclar-nos en allò que és llenguatge comú a l’Església: la litúrgia. Això ens beneficiarà, segur, per a la vida espiritual dels nostres grups i moviments, en un moment en què els consiliaris amb formació litúrgica escassegen, i facilitarà sens dubte la integració de la nostra vida militant en les celebracions litúrgiques de la comunitat.
• Aprendre a expressar-nos més enllà de la paraula. La Pastoral Obrera som molt aficionats a fer llargues anàlisis i manifestos. En mig de la cultura de la imatge, cal apostar pel gest, pel símbol. És molt més impactant i directe el gest de la parròquia de Santa Coloma de penjar una pancarta amb el text “Era foraster i em vau acollir”, que mil documents sobre el tema.
• Vetllar per una bona comunicació: explicar qui som i què fem, escriure als mitjans civils i cristians en què es pugui, a partir de la nostra experiència vital; argumentar les coses, ser humils. Tant a nivell personal, si es pot, com a nivell de moviments, d’equips, de grups, de projectes. Sempre deixant clara la nostra filiació cristiana i el nostre compromís social.
• Obrir-nos als immigrants, un grup al qual sovint s’ofereixen més recursos socials (per aprendre la llengua, per ajudar-los a buscar feina, per arribar a fi de mes) que no pas recursos pastorals. Recordar que els immigrants cristians són membres de ple dret de les nostres organitzacions eclesials. Fer-los visibles, donar-los poder... Això segurament modificarà molt la nostra manera de funcionar.
• Agilitzar l’organització interna dels nostres moviments. Això pot significar compartir recursos, suprimir reunions, formar-nos més, caminar més de bracet els uns amb els altres..
• Treballar l’espiritualitat que ens és pròpia. Quan escric això penso sobretot en molta gent de Càritas i ho faig a partir de la meva pròpia experiència. Molts dels voluntaris de Càritas tenen contacte amb realitats dures on els pobres deixen de ser un terme genèric i idealitzat per convertir-se en una realitat que segur que ens canvia molts esquemes. Si aquesta experiència es lliga a la fe i es comparteix, segur que l’Església ens renovem.
• També per a la gent de Càritas, com a testimonis privilegiats d’una realitat que sovint és invisible per a molta gent: cal explicar què li passa a la gent atesa i cal formular propostes de canvi –o sigui propostes polítiques– que puguin ser assumides per la resta de grups socials i polítics. No per anar necessàriament a la contra, sinó perquè fan una tasca que es complementa amb la de tanta gent que de bona fe fa política però no té contacte directe amb els sectors més vulnerables.