Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Porta) L’article publicat per Josep Lligadas en el darrer número de la revista m’ha motivat per escriure aquestes ratlles sobre un tema que mereixeria una reflexió més àmplia. Afirmar, referint-se a la consulta que “una cosa que ja era poc democràtica de per si, encara ho serà menys perquè no es podran utilitzar els mecanismes de control democràtic que té l’Estat” és, per exemple, una afirmació que mereix comentaris.

Quan parlem de democràcia em resulta inevitable recordar com es va redactar i aprovar la Constitució del 1978 i com s’ha interpretat posteriorment pels instruments de l’Estat, especialment pel Tribunal Constitucional. Cal recordar que es va tractar d’una reforma del règim franquista en comptes d’una ruptura? Cal recordar que el partit que va condicionar el procés era format per ex-ministres de Franco (“El partido de los siete magníficos”)? Cal recordar la por a l’estament militar i l’intent de cop d’estat del 1981? Tot plegat no permet “sacralitzar” el text de la Constitucíó tot i que va ser un pas en el sentit democràtic que calia fer i aprofitar-lo.

També convé recordar que es van instituir disset comunitats autònomes i recordo que en els viatges que feia a principis dels 80 a Madrid per reunir-me amb entitats cíviques d’Espanya, era normal que em diguessin “Bueno, nosotros no habiamos pedido nunca la autonomia per ya que nos la han dado...” El “·café para todos” era una manera de rebaixar les aspiracions institucionals d’autogovern de les dues úniques realitats territorials que les reclamaven de veritat :Catalunya i el Pais Basc.

Respecte al federalisme, una vegada li vaig preguntar al llavors president de la Generalitat, Sr. Montilla: “Vosté creu que hi ha gaires federalistes a Espanya?” En fi, una cosa que resulta evident és que n’hi ha a Catalunya però llavors cal definir què s’entén per federalisme perquè el terme és encara mes imprecís que la resposta a la segona pregunta de la consulta. Es tracta d’un federalisme a l’estil dels Estat Units (que per cert fan servir el terme “estat”) o el d’Alemanya, o el de Bèlgica, o el de Suïssa...

Respecte a la consulta, que pel que fa a la data i la pregunta va ser aprovada per quatre partits, entre els quals ICV, s’ha exercit com a dret democràtic a diversos llocs: al Canada dues vegades, a Escòcia el proper mes de setembre...Perquè no ho pot ser a Espanya si es considera un estat democràtic?

Una de les característiques històriques del què en podríem dir “caràcter català” és la por a la imprudència i al risc però, de vegades,  convé recordar la famosa frase d’en Jordi Carbonell el 1977 “Que la prudència no ens faci traïdors”. Que en la proposta de la consulta correm riscos, és cert. No sabem amb exactitud com acabarà el procés. l’Estat espanyol anirà incrementant les mesures per desprestigiar-lo i crear temors als que en son partidaris  i, especialment, als que voldrien respondre que si a la independència. Els neguiteja sobretot que, fins al moment, la reivindicació catalana s’ha fet d’una forma cívica i pacífica i voldrien poder-lo acusar del contrari. Mentrestant van prenen mesures com la reforma del sistema educatiu o l’escanyada del finançament de la Generalitat, i encara posaran en marxa altres mecanismes per desprestigiar i impedir el procés.

Hi ha qui fa servir l’argument de que fer aquesta consulta es dividir la societat catalana. O sia que fer cas al que pot voler una majoria seria dividir la societat i, en canvi, mantenir el que defensa una minoria no ho és.

Votar, per tant, hauria de ser una cosa normal.