Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Editorial 89

En el desgavell social que vivim i que ha deixat –i continua deixant– sense feina i potser sense casa tantíssima gent, com ens recordaven les entitats socials catalanes fa pocs dies, els governs català i espanyol continuen desconstruint l’Estat del Benestar, amb l’argument que no hi ha diners, mentre desestimen una reforma fiscal directa i equitativa que doti de recursos la hisenda pública. Sort n’hi ha de la solidaritat dels veïns i veïnes dels nostres pobles i ciutats. Una solidaritat imprescindible però que no serà realment eficaç si no arriba acompanyada de la promoció de les persones en atur que, a més de millorar les seves possibilitats d’ocupació, han de poder sentir-se valorades i reconegudes, no un mer objecte de beneficència. I si aquesta solidaritat no es dota també d’un projecte social i laboral sòlid que garanteixi salaris mínims –bo i limitant els màxims– que permetin viure amb dignitat en bones condicions laborals, contemplarem com lentament ens endinsem en una societat on només una part de la població tindrà possibilitat de desenvolupar totes les seves capacitats i de viure amb autèntica llibertat, mentre que la resta malviu en la precarietat, amb una formació cada cop més escassa i uns serveis públics a la baixa, que deixen la qualitat per a qui se la pugui pagar. Una desigualtat que, segons alguns estudis, s’expressa ja en l’esperança de vida dels barcelonins, amb una diferència de fins a vuit anys segons el barri.

Allò que en dèiem la “sopa boba” accepta com a normal una situació marginadora, deixa els recursos a la bona voluntat dels qui més tenen, aboleix els drets que posen tots els ciutadans en pla d’igualtat, crea dependència, i no es planteja incidir en les causes dels problemes.

Els homes i dones que vivim del nostre treball tenim la responsabilitat de forjar utopies, d’articular propostes de redistribució del treball i de les rendes; de la creació de noves ocupacions d’acord amb les necessitats socials i no amb el consum desaforat; de trobar maneres de viure respectuoses amb el medi ambient, que és patrimoni de tota la humanitat, tot plegat en el marc d’unes relacions internacionals justes i respectuoses. Sembla difícil, però d’altres vegades el món obrer ha estat capaç de dotar de perspectiva la solidaritat, d’imaginar noves societats i de treballar per arribar-hi. Sempre ha estat en moments de crisi i de dificultat, en situacions potser pitjors que les que avui vivim. És la nostra esperança, avui. L’esperança de la Pasqua.