Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

Maria-Josep Hernàndez és periodista

1. Dia de la Dona Treballadora. Jo ho deixaria en dia de la Dona. Perquè tota dona (amb poques excepcions) és treballadora: la que, de forma voluntària o involuntària, és a casa i té cura de la família, és treballadora. La que atén els pares o els fills, o vetlla perquè en l’economia familiar surtin els números, o treballa en el negoci familiar,... tot és treball i tot mereix el seu reconeixement. En totes les cultures cal reconèixer la dona com a dona treballadora.
2. Tot treball mereix el seu reconeixement, perquè tot treball és necessari. El treball domèstic, a la fàbrica, en un hotel, de dependenta, de metgessa, de periodista, d’assistent social, de guia de muntanya, de mestre, de secretària. Hi ha treballs amb més reconeixement social que d’altres, però totes les feines són dignes, necessàries i importants i, ben fetes, contribueixen a fer avançar la societat.
3. Treballar fora de casa. Avui dia ja no és una opció, és una necessitat. Cal un sou per pagar un lloguer o una hipoteca i un altre sou per viure. O sigui que, o un dels dos guanya molts diners, o hi ha un papes que han deixat un habitatge als fills... o calen dos sous. Jo d’això en dic la gran mentida de l’alliberament de la dona. L’alliberament de la dona va arribar, en el sentit del treball, quan a la maquinària del capitalisme li va interessar. La dona (i les nenes!) van entrar a la fàbrica amb la Industrialització... i com ho van patir! Però en ple segle XX, encara la meva mare, que ara té 79 anys, i que va ser de les poques dones de la seva generació que va estudiar a la Universitat, el dia que es va casar va haver de deixar la feina. I si volia fer un moviment a la llibreta del banc o viatjar sense el meu pare, havia de tenir un permís d’ell per escrit (val a dir que el meu pare ja era un home modern, però aquesta era “la llei”). Per tant, compte, que no parlem de fa mil anys, parlem de fa una generació. 
4. El treball, amb tot, és la nostra garantia d’independència i llibertat. El treball ha de ser la nostra primera aposta en la vida, per obtenir independència econòmica. Les dones hem d’apostar sempre per treballar, com a única opció per valdre’ns per nosaltres mateixes, a banda de la importància òbvia de realitzar-nos com a persones.
5. El treball ens dignifica. Estimar la feina que fem és un privilegi. Jo sóc privilegiada: la meva vocació, el periodisme, la ràdio, també escriure... és la meva feina i en puc viure; no em sobra ni un ral però no em falta res imprescindible. Però si cal treballar en allò que no ens agrada, malgrat sigui més dur, també ens dignificarà, ens farà avançar, ens permetrà conèixer gent que valdrà la pena i aprendre a esquivar els que no valen tant la pena. El treball és un valor en sí, i un gran dol (econòmic però també humà) quan no és té. Òbviament, hi ha explotadors i explotadores, però també bons i bones caps, i bons i bones empresaris i empresàries.
6. Treballadores, compte si brilleu més que els homes. Treballar i fer-ho bé, i aconseguir destacar en algun àmbit, obtenir algun reconeixement, premi, etc, o fins i tot l’estimació i el sincer reconeixement de la gent pot ser molt gratificant. Però també pot ser una arma de doble tall. Algun mascle es pot sentir amenaçat si una dona brilla més que ell (sobretot si ell és el cap o té un càrrec superior). Per això, un consell: si valores més la feina i la gent amb qui treballes, si has brillat per algun motiu i et sents amenaçada... passa un temps a un discret segon pla, i amb saviesa tranquil·la, perquè després el temps tot ho posarà al seu lloc.
7. Mare treballadora, el gran escull. La societat encara no està muntada perquè la mare treballadora visqui la maternitat amb tranquil·litat. A totes ens perilla més o menys la feina amb l’embaràs. Unes directament es queden sense feina. D’altres passen un embaràs de risc: l’amenaça de perdre la feina fa que hagin de demostrar que poden treballar “igual” o més que si no estan embarassades. I compte: en tenir la criatura, la vida canvia. I encara que poguéssim tenir un company extraordinari i compromès, la natura demana de la mare, i la realitat és que el pes de responsabilitat és per a la mare en primer lloc. Per tant, siguem conscients que “suarem” en cedir al nostre instint maternal: serà el compromís més gran i meravellós, però també el que ens exigirà més de nosaltres mateixes si, sent mares, volem mantenir la nostra independència, una independència que mai no serà igual.
8. Dona: la clau és la teva llibertat. L’amor hauria de ser l’únic a posar els límits i a marcar els compromisos, els pactes. Si no hi ha amor, no hi ha res. Si hi ha amor, hi ha camí. Les estructures de l’amor, les formes oficials, han estat escrites i decidides per homes, tant en la laïcitat com en l’Església. Per tant, dona, sigues lliure, perquè la teva naturalesa ja és d’amor i compromís. Protegeix, en la mesura que puguis, la teva independència econòmica, humana, emocional, sexual. I tria tu, decideix tu. I no et rendeixis ni et desanimis si algun cop no ho pots fer. Les dones, jo crec que la majoria, tenim una manera de fer que acabarà vencent, i que podria canviar el món per millorar-lo radicalment.