"Una altra Església és possible perquè la visc"

Una altre Església és possible perquè la visc. Aquesta frase no és meva, però la comparteixo. És de la teòloga i biòloga Mercè Budallés, membre des del 1976 de la missió de Pere Casaldàliga al Matto Grosso, al Brasil. He tingut ocasió de conèixer-la fa pocs dies amb motiu de la 26ena trobada de l’Associació Araguaia amb el Bisbe Casaldàliga a Barcelona, que enguany s’ha celebrat pocs dies més tard de l’estrena de l’excel·lent pel·lícula Descalç sobre la terra vermella. La Mercè, que l’endemà va tornar al Brasil, és una veu pròpia dins la Teologia de l’Alliberament, molt de la mà de Casaldàliga. Satisfeta del tarannà del papa Francesc, ens parla de l’Església, però dient que “els grans canvis vindran de sota cap a munt”, i que “les causes del Pere fan sentir que es poden fer coses i que cal fer pensar a la gent”. Ella parla de les comunitats i del sentit de comunitat, fent-nos sentir que els cristians necessitem els uns dels altres, posant en relleu el treball al Brasil de les comunitats eclesials de base on es “teixeixen camins de llibertat”. De fet allà al Brasil, ens diu, no existia la paraula parròquia, allà tot són comunitats, i sense la comunitat no és possible viure la proposta cristiana. Diu: “La comunitat acull, forma, transforma, envia a la missió, celebra”, és “gent petita, fent coses petites, aconseguint resultats extraordinaris”. I em fa pensar que allunyant-nos del sentit de la comunitat no hi ha Església possible ni creïble. I em fa pensar també en el gran paper de les dones que hi són, però que no apareixen gaire a la Bíblia. I com Pere Casaldàliga remarca la mateixa paraula: esperança.