Pasar al contenido principal

tabú-mort.jpg

Jesús Lanao és jesuïta

Fa uns tres o quatre anys vaig conèixer l’Associació pel Dret a Morir Dignament (ADMD), a través d’un reportatge publicat a la premsa. Em va sorprendre molt positivament la tasca que feien amb persones que havien decidit suïcidar-se per alguna dificultat greu que els anul·lava (sentir-se sols, haver perdut la feina o la parella, etc.)… La vida ja no tenia sentit per a ells. Els membres de l’entitat ajudaven la persona a recuperar-se psicològicament, de manera que pogués superar la situació, valorant tot el que és positiu de la vida, les possibilitats que existeixen, els exemples d’altres que se n’han sortit de situacions molt dures… La gran majoria de persones ateses, després d’un procés, abandonaven aquella primera idea. A les que continuaven volent “desaparèixer” els aconsellaven les alternatives perquè ho fessin el més dignament possible, tot acompanyant-les en el procés.

En tots els casos plantejaven la qüestió con un tema seriós, personal i social, tenint en compte que també en són afectats (indirectament, però igualment de forma important) els familiars, amics i coneguts de la persona que es planteja una decisió d’aquesta mena. De fet l’AMDM parla de “vida digna”, que comporta una mort digna.

D’entrada sobta una mica un plantejament tan clar i “alternatiu”, però crec que ens ajuda a afrontar la qüestió de la mort, superant els tabús socials i morals, i encarant-la com un acte humà responsable: que hom pugui decidir sobre el final del seu cicle vital, d’una vida plenament humana, no sols biològica. L’exemple d’en Lluís Maria Xirinachs n’és un referent. Els “testaments vitals” han volgut ser un pas, molt tímid, en aquest sentit, però tenen encara moltes resistències (a la pràctica) també entre els professionals de la medicina, atès que volen evitar denúncies posteriors… que hi són. I no parlem de tot el negoci que suposen les residències i/o les medicines per part de les respectives empreses; això seria un tema addicional.

La qüestió té un abast molt més gran, a nivell social i moral. I ací els cristians ho hem d’abordar amb tota claredat. Perquè la pregunta podria ser: ¿es pot considerar “vida humana” la d’una persona gran, amb una malaltia irreversible i terminal, que “ha perdut l’oremus”? Perquè la realitat de moltes residències d’avis és molt penosa… La majoria pateix i/o fa patir. ¿Quin sentit té aquest patiment? ¿Déu vol aquesta degradació humana?

Si Déu respecta profundament la nostra llibertat, a nosaltres ens pertoca assumir-la, amb responsabilitat, prenent les decisions que, en consciència, creguem convenients, amb el màxim d’anuència dels nostres.

I ací ens cal evitar dos esculls importants: a) La por a l’extensió del principi a d’altres situacions vitals; b) La decisió que prenguin uns sobre la vida d’altres.

Pel que fa al primer, cal deixar ben clar que són realitats absolutament diferents, per exemple la d’un noi (o adult) amb disminució total (en molts casos de naixement) que la d’una persona gran que està iniciant el procés (lent i irreversible) de la mort. En el segon estaríem, justament evitant aquestes situacions si la pròpia persona, prèviament (en plena consciència) ha determinat que la deixin (o l’ajudin) a morir en pau… Seria, justament, ser fidels al seu desig, sense males consciències. En Xavier Rubert de Ventós ho explicava en una entrevista televisada, amb una expressió radical: “Hauria de poder dir al meu fill: Mata’m, que ja he viscut prou” (és a dir, dóna’m aquell fàrmac que em proporcionarà un final tranquil i en pau).

Des de la perspectiva cristiana considerem la mort com un pas cap a una altra realitat que creiem més plena. ¿No és, aleshores, ajudar “a ben morir” posar tots els mitjans perquè aquest pas sigui joiós i en pau?

Penso que en el segle XXII s’analitzarà la qüestió de la gent gran, malalta i sense solució vital com una de les “tortures” que es patien en les societats “avançades” dels segles XX i XXI. De moment hem de fer un procés, tots plegats, per aclarir-nos personal i col·lectivament, tot assumint la realitat de la nostra vida finita i com poder-la viure el més humanament possible fins al final.

En aquests temps on es reivindica el “dret a decidir” podríem aplicar-ho a la nostra mort.

El “principi bàsic” seria el que propugna la AMDM: dret a una vida i una mort dignes i en pau, sense fer nosa a ningú (ni a nosaltres mateixos). El debat és important i molt necessari; evitar-lo és “amagar l’ou”.

Temàtica
Territori
Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.