Respostes al qüestionari sobre el Sínode de la Família

Quim Cervera és capellà i sociòleg

M’han arribat diferents respostes al qüestionari participatiu que prepara el Sínode sobre la família, de grups dels Centres de Preparació matrimonial, de les parròquies de Bellvitge i Gornal, de grups d’ACO (Acció Catòlica Obrera), de professionals cristians, etc. D’entrada tots els grups valoren molt que el Vaticà i el Papa s’hagin atrevit a demanar aquesta àmplia participació de les comunitats cristianes, sobre un tema tant delicat. I creuen que això hauria de ser normal a l’hora de fer una aportació eclesial sobre algun tema que es viu a fons entre els cristians i cristianes. És des de l’experiència dels mateixos cristians, respectada i escoltada, que es pot oferir a la societat una paraula d’esperança. Tot i amb això, presenten una certa incertesa sobre el cas que es farà de les seves aportacions, i sobre els filtres que passaran abans no arribin al Vaticà. Per tant, s’han cercat els camins per fer-ho arribar directament, a més de fer-ho arribar al Bisbat.

Les respostes en general i en tot el qüestionari, coincideixen a posar l’accent en l’acollida, el respecte a les decisions de les persones i de les parelles, a la consciència de cadascú, i a no jutjar ningú, per damunt de les normes i les disciplines o les “morals” que molt sovint no procedeixen directament de l’Evangeli, sinó d’influències jueves o grecoromanes, molt marcades pel sistema patriarcal i pel dret romà. Les ensenyances de l’Església sobre la moral matrimonial i familiar o no són conegudes, o si ho són, no són massa acceptades i fins i tot refusades. Sovint no s’entenen, pel seu llenguatge “clerical” o per no partir de l’experiència.

Es tendeix a pensar que seria millor una obertura vers les parelles que s’han construït després d’un fracàs matrimonial, fins i tot oferint algun tipus de celebració semblant a la que tenen en l’Església ortodoxa, de benedicció de la segona o tercera parella, i no tant d’una flexibilització dels processos d’anul·lació, que molt sovint poden ser una hipocresia. També es valora molt l’atenció pastoral i l’acompanyament, oferint espais de diàleg, de compartir i d’educar la fe, i recursos pastorals a les parelles (segones o terceres o relacions, parelles de fet, casats pel civil, no practicants, parelles homosexuals...) que es tenen per irregulars (tot i que moltes d’elles no ho perceben així) i pels seus fills, als quals s’ha d’acollir al baptisme, com s’ha d’acollir els seus pares a rebre la comunió i el perdó. En aquest sentit es reconeix que la transmissió de la fe als fills i filles, malgrat els esforços fets de catequesi, celebracions familiars i altres propostes pastorals, no és fàcil, tot i que, encara que no segueixin una fe explícita en el Crist, molts segueixen els valors humans de l’Evangeli. Molts divorciats tornats a casar, o ja s’han allunyat de l’Església, o se senten discriminats i han de fer processos psicològico-pastorals i espirituals per, en consciència, combregar sense sentir-se malament, o bé accedeixen sense problema als sagraments.

Moltes respostes indiquen que el matrimoni no s’ha de valorar solament en la seva finalitat procreadora sinó també per l’afecte i la relació d’amor i plaer entre els esposos. Per això les indicacions eclesials tradicionals sobre el control de la natalitat, o no es coneixen, o es parteix més de les decisions de cada parella, i no tant del que pugui dir oficialment l’Església.

Molts capellans ens trobem amb moltes d’aquestes situacions, que ja no creiem que siguin “irregulars”, sinó que partim de les seves necessitats i intentem acollir-les i acceptar-les tal com són, i oferir a les persones uns espais per compartir la seva fe, i per celebrar-la. Això vol dir que ja hem encetat una experiència de celebracions de la paraula o eucarístiques en les que les parelles puguin expressar que s’estimen siguin hetero o homo, o siguin la segona o tercera o..., relació.