Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Andreu Comellas) La llavor de la consciència de classe, si em permeteu dir-ho així, em fou sembrada l’any 1968, quan jo tenia 17 anys. En Manuel Murcia Ros, membre de la JOC i treballador de la Harry Walker, vingué al Seminari Menor, a La Conreria de Tiana a explicar-nos de què anava allò del Moviment Obrer i com el règim franquista esbatussava els seus protagonistes.

Just un any després, a Viladecans, la tija treia el nas. Treballant al camp a tocar de la fàbrica Camy-Nestlé, mentre regava carbassons, vaig veure de què anava el bròquil de les vagues topant, en directe, amb les accions dels obrers temporers escarrassats en les seves reivindicacions. Les furgonetes de repartiment de gelats no eren carregades i no eren ateses amb la promptitud requerida. La cridòria desbordava i jo la sentia.

Dos capellans obrers (penjaren posteriorment els hàbits), Josep M. de la Hoz Hernando, en aquells dies Consiliari de la Joc femenina de l’arxiprestat, i Esteve Vidal Pons, claretià acabat d’arribar de Califòrnia, encapçalaven el moviment per la consecució de millores salarials i en l’organització del treball. Els temporers de les cambres frigorífiques havien de carregar caixes de gelats passant de manera sovintejada de -35 a +30 graus de temperatura, per un sou que just fregava el salari mínim interprofessional. 

Després d’una petició formal denegada, la resposta fou posar-se a treballar a baix rendiment. Derivada en vaga a les cambres frigorífiques a resultes de l’acomiadament dels dos capellans, la vaga s’estengué a les seccions de producció quan foren acomiadats tots els temporers. Fins i tot, a oficines es posaren a fer més que el ronsa, en solidaritat envers els temporers quan l’empresa contractà esquirols.

Esperança Atarés Solans, que havia estat la propiciadora de l’entrada del consiliari De la Hoz a la fàbrica (en Vidal hi havia entrat casualment) i havia estat fins feia poc la responsable de la JOC femenina de l’arquebisbat, assumí la moguda a oficines i el mirar d’estendre el conflicte a companys del moviment obrer i veïnal, bo i demandant solidaritat. 

L’extensió prengué cos ràpidament en forma de “Boicot a Camy”, reclamat mitjançant pintades i llançament de pasquins als diferents barris de Barcelona. Al voltant d’aquestes accions, diferents avantguardes del moviment obrer acabaren encetant un nou unitarisme sindical.

La fi de la vaga en aparent derrota comportà, però, millores posteriors per als treballadors. Camy-Nestlé havia experimentat no ja els efectes d’una petita vaga sinó també, una cosa tant o més perillosa, els efectes d’un boicot solidari de consum. 

Els dos capellans foren fets fora, l’Esperança s’hi quedà plantada, i s’hi quedà plantada tenint present el que deia Cardijn: “Els primers apòstols dels obrers són els obrers” i “El veritable treball apostòlic és un treball fosc, humil i amagat. El veritable apòstol s’adapta a l’ànima que vol formar, la coneix, l’acompanya, la sosté, l’adverteix i educa”.

Però arribà un dia, cinc anys després, en que l’Esperança del “labora et ora” de la JOC, se’ns passà al “ora et labora” de les benetes. La noia es va fer monja. La vocació li fou confirmada en una visita espiritual a Assís. Allà mateix e Carlo Carretto –el Germanet de l’Evangeli– li engaltà: “Noia, jo diria que et vol, a tota tu, per a Ell sol”.

A dia d’avui l’Esperança és l’abadessa del monestir benedictí de Sant Pere de les Puel.les. Al carrer Anglí de Barcelona, presideix una comunitat de més de trenta monges, ja grandetes, que amén del propi “ora et labora” i l’autofinançar-se, acull: l’ACAT (Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura), el DIM (Diàleg Interreligiós Monàstic), l’ASSÍS (associació d’acollida dels extremadament pobres) i regeix el Centre d’Espiritualitat del Puiggraciós.

El treball fosc, humil i amagat, de tant en tant, cal posar-lo al portallànties. La inèrcia anticlerical i el prejudici antirreligiós que algunes esquerres encara arrosseguen, els impedeix fer el reconeixement que es mereixen les JOCs i les HOACs dels darrers anys de clandestinitat político-sindical del temps franquista. Per mi que no quedi. Esperant una nova embranzida, deixeu-me avui regraciar a la JOC aquella llavor sembrada.

Andreu Comellas

 

Publicat al butlletí Crit Solidari núm. 11, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Febrer 2014