Catequesi del papa Francesc en l’audiència general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà 29 de maig de 2013
“Estimats germans i germanes, bon dia!
Dimecres passat vaig subratllar el lligam profund entre l’Esperit Sant i l’Església. Avui voldria començar algunes catequesis sobre el misteri de l’Església, misteri que tots nosaltres vivim i del qual formem part. Ho voldria fer amb expressions ben presents en els textos del Concili Ecumènic Vaticà II.
Avui, la primera: l’Església com a família de Déu.
En aquests mesos m’he referit més d’un cop a la paràbola del fill pròdig o, més ben dit, del pare misericordiós (cfr Lc 15,11-32). El fill més jove deixa la casa del pare, ho dilapida tot i decideix tornar perquè s’adona que s’ha equivocat, però ja no se sent digne de ser fill i pensa que pot tornar a ser acollit com a servent. El pare, en canvi, corre cap a ell, l’abraça, li restitueix la dignitat de fill i ho celebra. Aquesta paràbola, com altres en l’Evangeli, indica ben bé el projecte de Déu per a la humanitat.
Quin és aquest projecte de Déu? És fer de tots nosaltres una única família de fills seus, on cadascú el senti proper i se senti estimat per Ell, com en la paràbola evangèlica, on cadascú senti el caliu de ser família de Déu. En aquest gran projecte, l’Església troba la seva arrel, que no és una organització nascuda per l’acord d’algunes persones, sinó – com ens ha recordat moltes vegades el papa Benet XVI – és una obra de Déu, neix precisament d’aquest projecte d’amor que es realitza progressivament en la història.
L’Església neix del desig de Déu de fer una crida a tots els homes a la comunió amb Ell, a la seva amistat, és més, a participar com a fills seus de la seva mateixa vida divina. La mateixa paraula ‘Església’, del grec ekklesia, significa ‘convocació’: Déu ens convoca, ens empeny a sortir de l’individualisme, de la tendència a tancar-nos en nosaltres mateixos i ens crida a formar part de la seva família. I aquesta crida té el seu origen en la creació mateixa. Déu ens ha creat perquè visquem en una relació de profunda amistat amb Ell, i fins i tot quan el pecat ha trencat aquesta relació amb Ell, amb els altres i amb el creat, Déu no ens ha abandonat. Tota la història de la salvació és la història de Déu que busca l’home, li ofereix el seu amor, l’acull. Va cridar Abraham perquè fos pare d’una multitud, va escollir el poble d’Israel per establir una aliança que abraci tothom, i va enviar, en la plenitud dels temps, el seu Fill perquè el seu projecte d’amor i de salvació es realitzi en una aliança nova i eterna amb la humanitat sencera.
Quan llegim els Evangelis, veiem que Jesús reuneix al seu voltant una petita comunitat que acull la seva paraula, que el segueix, que comparteix el seu camí, que es converteix en la seva família, i amb aquesta comunitat Ell prepara i construeix la seva Església.
D’on neix, aleshores, l’Església? Neix del gest suprem d’amor de la Creu, del costat obert de Jesús d’on surten sang i aigua, símbols dels Sagraments de l’Eucaristia i del Baptisme. En la família de Déu, en l’Església, la saba vital és l’amor de Déu que es concreta estimant-lo a Ell i els altres, tothom, sense distincions i mesura. L’Església és la família on s’estima i som estimats.
Quan es manifesta l’Església? Ho vam celebrar fa dos diumenges; es manifesta quan el do de l’Esperit Sant omple el cor dels Apòstols i els empeny a sortir i a començar el camí per anunciar l’Evangeli, per difondre l’amor de Déu.
Avui encara hi ha qui diu: ‘Crist sí, l’Església no’. Com els qui diuen ‘jo crec en Déu, ens els capellans no’. Però és justament l’Església queens porta Crist i que ens porta a Déu!
L’Església és la gran família dels fills de Déu. És clar que té també aspectes humans; en els qui la componen, pastors i fidels, hi ha defectes, imperfeccions, pecats, també el papa en té i en té molts, però la cosa maca és quan nosaltres ens adonem que som pecadors, i trobem la misericòrdia de Déu, que sempre perdona. No us ho oblideu: Déu sempre perdona i ens rep en el seu amor de perdó i de misericòrdia. Hi ha qui diu que el pecat és una ofensa a Déu, però també és una oportunitat d’humiliació per adonar-se que hi ha una altra cosa encara més maca: la misericòrdia de Déu. Pensem-hi, en això.
Avui, doncs, preguntem-nos: com estimo jo l’Església? Prego per ella? Em sento part de la família de l’Església? Que faig jo perquè sigui una comunitat on cadascú se senti acollit i comprès, senti la misericòrida i l’amor de Déu que renova la vida? La fe és un do i un acte que ens toca personalment, però Déu ens crida a viure junts la nostra fe, com a família, com a Església.
Demanem al Senyor, de manera molt especial en aquest Any de la fe, que les nostres comunitats, que tota l’Església, siguin sempre famílies més veritables que viuen i porten el caliu de Déu”.
Traducció: Marta Nin
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.