El magisteri social que ens deixa Benet XVI

Després de la valenta i profètica renúncia de Benet XVI al pontificat, es mostra davant dels nostres ulls l'enorme llegat de magisteri social que ens deixa. Un magisteri que està present principalment en la seva Encíclica "Caritas in Veritate" (2008), però també en una gran quantitat de discursos i missatges, entre els quals destaquen els seus vuit Missatges per a la Jornada Mundial de la Pau (2006-2013). Podem afirmar que, tot i la relativa brevetat del seu pontificat, ha donat un important impuls i desenvolupament a la doctrina social de l'Església.

És impossible exposar aquí l'envergadura i amplitud d'aquest magisteri, en la seva riquesa i la seva densitat filosòfica i teològica. Tanmateix, serveixin aquestes línies per convidar a la seva relectura i a una reflexió de conjunt, en la convicció que és una extraordinària aportació des de l'Església al servei del bé comú de la humanitat.

Aquest magisteri ha tingut com a temes destacats la construcció de la pau, les finalitats de l'economia i la necessitat que es subordini a l'ètica i obri espais a la gratuïtat, la defensa de la vida i la dignitat humana, la llibertat religiosa i el respecte a la dimensió pública de la religió, l'exigència urgent de la lluitar contra la pobresa i avançar cap al desenvolupament integral i la globalització de la solidaritat, el respecte de la creació, do de Déu, com a exigència de solidaritat i pau.

Però potser una de les idees fonamentals i eix d'aquest pensament, sobre la qual Benet XVI ha insistit una i altra vegada des de diferents perspectives, i és el tema central de "Caritas in Veritate" (CV), és el vincle profund entre caritas (amor) i veritat. I aquest vincle, assenyala, és precisament el "principi sobre el qual gira tota la doctrina social de l'Església" (CV, 6). L'amor, que exigeix la justícia (però que va més enllà d'ella), és una força extraordinària que mou les persones a comprometre’s en el camp de la justícia i de la pau. Però es tracta d'una força que té el seu origen en Déu, amor etern i veritat absoluta. La veritat és la "llum que dóna sentit i valor a la caritat" (CV, 3). La caritat sense la veritat i, per tant, sense Déu (al que ens condueix la cultura relativista que vivim) es reduiria a "una reserva de bons sentiments, profitosos per a la vida social, però marginals" (CV, 4).

La raó humana, quan supera l'error del positivisme, i s'obre al llenguatge de l'ésser, reconeix que en la naturalesa es manifesta una raó objectiva que pressuposa un Esperit Creador. I és el reconeixement de la veritat d’un Déu creador el que permet fonamentar sòlidament els drets humans, la distinció del que és just o injust, la igualtat de tots davant la llei, la inviolabilitat de la dignitat humana o la responsabilitat dels homes per seva conducta (Discurs davant el Bundestag, setembre 2011). Els drets i els deures no tenen com a únic i exclusiu fonament la consciència social dels pobles, sinó que depenen primàriament de la llei moral natural, inscrita per Déu en la consciència de cada persona i, per tant, en última instància, de la veritat sobre l'home i sobre la societat.

Igualment, "allà on i quan l'home es deixa il•luminar per la resplendor de la veritat, emprèn de manera gairebé natural el camí de la pau", ja que la pau no és sinó "el resultat de l'ordre dissenyat i estimat per l'amor de Déu i és alhora "tasca humana i do de Déu" (missatges per a la Jornada Mundial de la Pau de 2006 i 2013).

En el mateix sentit, la lluita contra la pobresa i la promoció d'una solidaritat global exigeixen un "codi ètic" de normes que no poden basar-se simplement en acords, doncs cal que estiguin arrelades en la llei natural inscrita pel Creador en la consciència de tot ésser humà (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2009).

El mateix passa quan es reconeix la naturalesa com a do de Déu i expressió d'un projecte d'amor i de veritat. En aquesta veritat es basa el respecte i ús responsable de la naturalesa a favor de tota la humanitat, incloent les generacions futures. Quan es considera la naturalesa, i en primer lloc l'ésser humà, com a fruit de l'atzar i del determinisme evolutiu disminueix el sentit de la responsabilitat en les consciències (CV, 48).

D'aquí també la necessitat d'educar els joves en la veritat. "Reconèixer amb gratitud la pròpia vida com a do inestimable de Déu porta a descobrir la pròpia dignitat profunda i la inviolabilitat de tota persona". "La primera educació consisteix a aprendre a reconèixer en l'ésser humà la imatge de Déu i, per tant a tenir un profund respecte per cada ésser humà" (Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2012).

Per tot això, Benet XVI ha insistit una i altra vegada que cal tornar a situar Déu en el centre de la vida social, ja que el món té necessitat de Déu. Per això l'anunci de l'Evangeli, esdevé per si mateix el factor més poderós de promoció del desenvolupament integral, mentre que l'indiferentisme ateu, que oblida el Creador i corre el perill d'oblidar també els valors humans, es presenta avui com un dels majors obstacles al desenvolupament "(CV, 78).