Nulla aesthetica sine ethica: Cartes a un capellà escèptic en matèria d’art modern.

“Nulla aesthetica sine ethica... Ergo apaga y vámonos”.Aquesta frase que José María Valverde va escriure a la pissarra per comunicar als alumnes que deixava la seva càtedra d’estètica a la Universitat de Barcelona en protesta contra l’expulsió d’Aranguren, professor d’ètica, per part del règim franquista, no és tan sols una de les seves frases més recordades sinó que, en certa manera, també resumeix el seu pensament. Si més no, això és el que pogut constatar després de llegir la seva obra “Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno” (Editorial Seix Barral. 1959, Barcelona).

La presentació del llibre no té pèrdua. L’autor es decideix a escriure unes cartes a un amic seu que li comunica que serà ordenat capellà a través d’una targeta amb dibuixets modernistes i carrinclons, fet que arrenca a Valverde la següent confessió: “Y yo, quizá influido por esos trazos, pienso que tenemos que hablar de arte en serio”. Qui és aquest futur capellà? No ho sabem, però intuïm que deu tenir interès per l’art, de forma que Valverde li comenta “No te me vuelvas tampoco un exquisito, uno que tenga tanta manga estrecha, o más, en lo estético como en lo moral”. Aquesta frase ens dóna a entendre la defensa de Valverde de l’autonomia de l’artista respecte les possibles intrussions professionals dels capellans. En aquest sentit, curiosament, Valverde es mostra en contra de la postura dels qui defensen la inserció dels estudis d’art en la teologia: “Ni por un instante hemos de suponer que el clero joven tenga necesidad de ser educado para el arte como parte de su formación profesional. Un cura debe conocer la doctrina de la Iglesia y sus deberes concretos, pero no tinene obligación de más. (...) Hay que reconocer que la educación del seminario es, desde este punto de vista humano, especializada y técnica, no universal en lo cultural, aunque sí en su centro divino”, fet que porta a donar a Déu i al Cèsar allò que els pertany: “(debe) abstenerse de juicios prefabricados en los terrenos que no domine, y dejando a las disputas de los hombres lo que no esté claramente ligado al tesoro íntimo de su fe”. En el fons, Valverde critica aquesta tendència tant generalitzada que es dóna en alguns estaments clericals “que han de parlar i saber de tot” i adverteix contra els dictàmens infundats: “Cuando ciertos artistas aguantan una vida tan dura para crear sus garabatos anticomerciales, probablemente no será por vicio corruptor”.

Per Valverde, aquesta autonomia de l’art no menysté la tasca el capellà perquè ell pot ser el millor client per l’art: “El arte actual lo que necesita no son ideas, sino clientes; clientes muy exigentes en el contenido del encargo, en sus finalidades prácticas, pero muy amplios en el estilo”. Traduint-ho al camp de l’arquitectura, el capellà ha de vigilar pel compliment del programa (Seguint els principis del Moviment Litúrgic Valverde diu: “La arquitectura y el arte en la Iglesia tienen, pues, su médula funcional en la litúrgia, no en la mera evoción”, i també: “(debes) dejar al artista y al arquitecto todo su terreno de libertad formal, pero especificando en cambio, con toda minuciosidad, tus exigencias de uso”), i un programa que només el capellà pot validar en la forma proposada per l’artista (“Tú pruébalo todo implacablemente con criterio sencillo de uso: una butaca la valoras sentándote en ella,y un auto conduciéndolo, no por la simple contemplación externa”) però ha d’evitar el que ell anomena els arcaismes formals i la pedanteria cultural que comporta aparentar més del que un és, o allò que un no és, incorrent en el que Ruskin anomenava “despeses d’enlletgiment”, la falsa decoració que respon al pensament burgès del “què diran”: “Cuando se ponen adornos barrocos, columnas clásicas, bolitas herrerianas en la fachada de una iglesia, se contribuye al difuso prejuicio de que la Iglesia es un pasado tan respetable como cadavérico.”