Quan acabo la classe de religió o dibuix tècnic als alumnes de l’ESO o batxillerat, a vegades els dic que me’n vaig a “construir esglésies”. De fet no estic construint cap església, però la meva tasca professional en el camp de l’arquitectura em porta a “edificar” tant com puc les persones de diferents moviments i grups parroquials en diversos projectes que em són encarregats, ja que sense elles no hi ha Temple de l’Esperit possible (
1ª Pe 2,5). De cadascun dels encàrrecs vaig aprenent sobre les dinàmiques de la vida interna de l’església, de les seves necessitats i preocupacions, de la seva esperança i els seus somnis. Heus aquí alguns exemples.
Llegeixo al
recull de premsa les notícies de
El País i
El Periódico sobre la proposta de l’Arquebisbat de Barcelona de cobrar per fer visites a les esglésies més significatives de Barcelona i, automàticament, penso en dos dels projectes que hem fet o duem entre mans al
despatx: la
reforma del cancell d’accés a Santa Maria del Pi i
l’adequació de la segona planta del claustre de Santa Anna. Me n’alegro i penso en els rectors i els administradors de les dues esglésies, gent desperta i atenta a les oportunitats evangelitzadores que es poden realitzar des dels seus espais. Santa Maria del Pi ha ofert un petit “Atri dels gentils” recuperant un element popular com ho són els gegants del P, mentre que l’adequació del segon pis del claustre de Santa Anna oferirà un espai qualificat i ben cèntric per a les reunions i trobades que s’hi vulguin fer.
Rebo la trucada d’un rector per comunicar-me que la reforma del presbiteri de la seva parròquia tira endavant. Aparentment no es tracta de cap gran projecte, només cal dissenyar un banc corregut entorn l’altar i destapiar la finestra de l’absis però, així i tot, crec que dissenyar un banc també és una molt bona tasca. Li agraeixo la confiança i em passa el contacte d’un fuster de la zona per tal de coordinar-nos.
Un company del despatx i jo ens reunim amb representants de diferents moviments d’església que han de desplaçar-se a la rectoria de Santa Madrona del Poble Sec. Entenc l’esforç que suposa per aquests moviments el trasllat perquè estem parlant del lloc de treball dels seus alliberats i la necessitat de que cada moviment tingui una “casa” o punt de referència (a part que el canvi i el moure’s sempre fa mandra). Entenc l’esforç que suposa a l’arquebisbat prendre decisions com aquesta i poder-les quadrar en l’espai, el temps i l’economia. Entenc, finalment, els requeriments i preocupacions del rector de Santa Madrona i de l’equip de capellans que treballen en equip al barri del Poble Sec. Es tracta de poder construir un espai que pugui ser “apropiat”, en el sentit de fer-se’l propi, per a tots. No és una tasca fàcil i el temps apreta, però és un repte apassionant en el que cal tenir molta cura del personal i empenta alhora.
El dissabte pel matí, dos companys del despatx ens desplacem a Riudoms, on estem duent a terme la reforma de l’Abadia (Rectoria) del poble. Avui toca presentar el projecte i els amidaments a diferents constructors del poble perquè ens facin un pressupost i se’ns en presenten sis. Abans, a primera hora, fem un café amb el rector per repassar l’estat del projecte mentre aquest va saludant a tothom. Unes persones del quiosc de la plaça ens regalen exemplars de la revista mensual del poble on, sorprenentment, a la portada m’hi trobo jo explicant el projecte sota el titular “L’Arquebisbat rehabilita l’Abadia per posar-la al servei del poble”. M’agrada aquest projecte, no només per la part arquitectònica, sinó per la implicació social i parroquial, per la creació de lligams i vincles, per ser quelcom que s’entén “de tots”, pels detalls del rector com ara que ens deixi una safata amb unes coques per reposar-nos en la maratoniana sessió d’entrevistes amb els constructors, etc. Evidentment no serà fàcil escollir quin constructor s’endurà el projecte, menys encara en un poble, però crec que hem fet molt bé d’oferir-lo als constructors de la localitat perquè això pot repercutir positivament en el seguiment, la implicació, l’economia i, per què no, la pastoral.
