Pasar al contenido principal

foto romuald petit.png

Potser algun subscriptor de bona memòria recordarà el títol que encapçala aquest article. És el de la primera entrevista que vam publicar a L’Agulla, en el número 1, l’octubre de 1996. Aquella entrevista la reproduïm aquí a continuació, perquè l’entrevistat, Romuald Grané, va morir el passat 7 de gener, a Mataró, als 88 anys.

Jo l’havia conegut l’any abans, quan vaig anar a viure a Barcelona, a Poblenou, i un dia em vaig arribar a la seu d’Iniciativa per Catalunya del districte de Sant Martí –on pertany Poblenou– per apuntar-m’hi. I allà, en una habitació plena de trastos que li feia de despatx, em vaig trobar amb un senyor gran, calb i amb bigoti, amb pinta de pagès, que em va donar totes les explicacions oportunes. Ell aleshores ja vivia a Mataró, a la Residència d’Avis de la Gatassa, on havia ingressat juntament amb la Flora, la seva dona, que patia Alzheimer. Però, com que abans havia viscut a Poblenou durant molts anys i s’hi sentia fortament vinculat, venia a Barcelona a assegurar la permanència d’algú al local del partit. I vam tenir ocasió de parlar molt, tant de la seva vida com dels seus plantejaments. A l’entrevista ho trobareu reflectit. I podreu veure que és un de tants personatges admirables, militants, lluitadors fins al final, i que no surten als diaris. I podreu veure també que la seva militància li donava peu a reflexionar sobre molts temes que continuen perfectament actuals.

En aquella època, ell ja començava la seva lluita perquè les residències de gent gran no es convertissin, deia ell, en pre-tanatoris. És a dir, que no només hi poguessin entrar persones que ja no es poguessin valdre, sinó també, com va ser el seu cas, gent gran que mantingués la capacitat de fer coses, per donar-se vida mútuament. Però realment, la batalla cada cop la veia més perduda, ja que a les administracions això no semblava interessar-los gens, i cada cop pesava més l’afany d’estalviar diners fos com fos.

I després, la seva gran lluita ha estat la de la mort digna. Ell, de fet, ha demanat, i aconseguit, estalviar-se un seguit d’atencions mèdiques que allarguen la vida sovint sense gaire sentit.

L’última cosa que vam rebre d’ell va ser la felicitació de Nadal que va enviar a la redacció de L’Agulla, amb una frase que deia: “Jo no sóc dels de bon cop de falç. Jo sóc més d’abraçades”.

Romuald Grané Vilaseca va néixer a Artés (Bages) el 1923, però als 4 anys els seus pares es van traslladar a Barcelona, al Poblenou. Militant històric del PSUC, ara continua dedicant molts esforços a l’acció política dins Iniciativa, al districte de Sant Martí, encara que viu a Mataró, en una residència pública, a causa de la malaltia de la seva dona. Sembla incansable, i incapaç de desanimar-se. I anhela el treball conjunt de tota l’esquerra.

- Com vas anar a parar al PSUC?

- Jo em vaig començar a sentir comunista als 15 anys, just quan va acabar la guerra i vaig llegir els punts programàtics de la Falange: vaig tenir clar que jo volia exactament el contrari. Tenia ganes de lluitar per un món sense enfrontaments, sense guerres, sense classes. I el 1946 vaig entrar en contacte amb la JSU [l’organització juvenil propera al PSUC]. De fet jo el que buscava era el partit, però no el trobava, i vaig començar amb la JSU. Segurament no el trobava perquè jo només he treballat a jornal durant onze mesos de la meva vida, i per tant mai no he viscut l’ambient obrer i de classe, que és on podia haver trobat el partit. Als 16 anys ja vaig engegar un talleret de tapisseria, perquè era l’ofici que es podia engegar amb menys mitjans (fins i tot abans de la guerra ja havia experimentat el treball pel meu compte, venent capses de mistos a l’engròs per bars i botigues, perquè el meu pare s’havia quedat sense feina). I sempre he treballat així; i he anat tenint gent treballant per mi, i l’únic comunista del taller era jo…

Vaig contactar amb la JSU a través d’un amic que treballava a l’Escola Ràdio Maymó. I el 47 em van agafar, en una caiguda en cadena començada a l’Escola: a mi em van agafar per tenir una maleta de líquids inflamables (llavors no sabíem que es deien còctels molotov). Vaig estar dos mesos a la presó, però vaig quedar pendent de condemna. (Abans d’estar a la JSU, el 1941, ja m’havien agafat per anar a buscar butlletins informatius al consolat anglès, però em van deixar anar de seguida). Després em van tornar a agafar el desembre del 49, cinc mesos. I el 54 vaig entrar a complir condemna, cinc anys.

Romuald Grané té inacabables històries per explicar, de tots aquells anys. No pararia mai de recordar fets, noms, esforços. També, el seu casament el 1953 amb la Flora, amb la confiança que la condemna seria molt curta, esperant tenir fills quan sortís, i després la decisió de no tenir-ne perquè es veien massa grans. I també els anys en què va ser apartat del partit a causa dels dogmatismes que periòdicament el sacsejaven en aquells temps durs.

- Què et movia, en totes aquestes lluites?

- Allò que vaig veure als 15 anys en llegir els punts de la Falange, que el món estava mal muntat, que hi havia massa crims, massa abusos, massa injustícies, ho he pensat sempre. A Poblenou es veia que la gent passava gana, que no tenia feina, que vivia en barraques (urbanitzades, però barraques)… i el patiment de la guerra… Ara passa igual: mires per exemple Bòsnia, i veus el mateix; i a sobre, ara, a més, saps que darrere tot això hi ha el negoci dels fabricants d’armes.

A l’època de la dictadura es barrejava tot: el tema de la gana, de la llibertat, de Catalunya, de la democràcia. Amb això de Catalunya, però, cal dir que el que a nosaltres ens desmarca dels catalanistes de bandereta és que nosaltres volem més coses, volem una vida diferent per a tothom.

- Costa de lligar tot això amb l’admiració que sentíeu per la Unió Soviètica en aquells temps… Tu eres estalinista?

- No ho sé pas. Quan vaig entrar a la JSU érem marxistes, leninistes i estalinistes. Aquí tot era molt negre, i allò ho vèiem com la llum. Jo penso que si no haguéssim tingut aquell cert fanatisme, no hauríem aguantat el partit com el vàrem poder aguantar, a diferència del que els va passar als socialistes o a Esquerra Republicana.

Ara l’estalinisme és matar gent o enviar-la als gulags. Llavors no ho era per a nosaltres: no en teníem pas, de ganes de matar ningú, i menys dels nostres (com després hem sabut de l’estalinisme).

Hi ha també la qüestió del culte a la personalitat: necessitàvem gent que fos simbòlica, que representés el tot. Però això no era l’important, l’important era el que volíem aconseguir aquí. Nosaltres crèiem en el “nou home” de què es parlava a l’URSS (i per exemple sabíem que hi havia hagut el projecte, frustrat per la segona guerra mundial, que el pa i la llet fossin de franc: el pa i la llet, les coses bàsiques, no les possessions que s’acumulen)…

Aquest “nou home” m’il·lusionava llavors i m’il·lusiona ara, tot i que ara el veig més llunyà: com ho podríem fer perquè l’home realment es mogués no per l’or, per la competència, pel domini, sinó pel companyerisme, per la cultura…? (Això del nou home també deu ser l’objectiu cristià, oi?).

- I com ho podríem fer?

- Canviar les circumstàncies, els criteris d’actuació, l’educació, la formació… Cal anar transformant la societat, crear bases. I tenir molta paciència. Deixa’m dir, a més, que en les èpoques de la dictadura estàvem molt pitjor. Ara, malgrat tot, podem treballar per aconseguir això que desitgem. El primer pas seria, però, que la gent de l’esquerra miréssim de treballar més conjuntament en aquesta línia. Si no, això que jo anomeno el “Gran Adversari” (que no és l’Aznar ni el Pujol, és algú que està més enllà) ho té tot guanyat.

- Com veus el cristianisme?

- Jo vinc d’una família en què la meva mare era molt catòlica. Fins i tot va estar interna en unes monges fins als 15 anys. Era molt creient, i m’ho ensenyava. Però en venir a Poblenou va començar a estar malament amb els capellans, i després, a la postguerra, es va allunyar definitivament de l’Església. A Artés durant la guerra van matar molta gent, però després la dreta, amb el suport dels capellans, es va venjar brutalment. La meva mare quan anava allà els preguntava que on era el perdó cristià, i li contestaven que es deixés d’històries. I jo tot això ho va viure molt de prop.

Després, a la JSU i al PSUC hi vaig viure un gran anticlericalisme, diria jo que per culpa de les dues bandes. Jo anava a enterraments i no entrava mai a l’església. Ara ja hi entro, perquè per sort tots hem canviat molt.

Jo continuo no essent creient. Però penso també en allò que deia Marx i que ningú no cita gaire: que si hi ha Déu ja el trobarem, que si hem intentat fer el bé a la terra no ens dirà pas res de mal allà dalt. El cristianisme que no m’agrada és el que només pensa en el cel i no li importa la terra… I és que, a més a més, el Gran Adversari també ens ha pres el Crist que a mi m’interessa, el Crist home lluitador pels pobres.

- Per acabar: a què et dediques ara, quines coses t’importen més?

- Al Casal d’Avis de la residència on visc he mirat de col·laborar en moltes coses: teatre, actes de cara al benestar de la gent… D’això a la revolució que volíem pot semblar que hi ha molta distància, sembla ridícul. Però és allò que deia abans: es tracta de crear bases. Aquesta tasca del Casal és la tercera de les meves prioritats.

La segona és Iniciativa, sobretot aquí a Sant Martí i també una mica a Mataró.

I la primera és la Flora, que té Alzheimer des de fa catorze anys. És dur, però jo diria que la meva formació marxista m’ajuda molt a posar-me davant la realitat i afrontar-la serenament. Jo intento viure bé amb aquesta realitat i fer el que pugui.

I per això la Flora apareix per exemple a la manifestació del Primer de Maig fins que se’n cansa, o al sopar dels seixanta anys del PSUC.

Josep Lligadas és escriptor

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.