Ja fa dies que tinc al cap aquesta frase, que he sentit a dir darrerament a més d’un jove: ¡Es necessita tan poc per viure! I aquest matí llegeixo en el diari Ara unes enquestes sobre les expectatives de millora de cara al 2012: «Malgrat ser especialment afectats per l’atur, els joves són el grup menys pessimista i gairebé un 27% d’entre 18 a 34 anys espera una millora, xifra que baixa fins al 8% en el grup d’entre 50 i 64 anys».
Podríem pensar que els joves són optimistes de mena i despreocupats, però a mi m’agrada mirar-m’ho des d’una altra perspectiva que no pas la dels tòpics. Aquests joves, dels quals jo parlava, es troben dins d’aquesta franja d’edat, i tenen tot just estrenada la independència de la casa familiar. Són joves que viuen en pisos compartits, que tenen una feina precària, que massa sovint s’han d’«indignar», però que han descobert, amb goig, que es necessita ben poc per viure i que s’ha viscut un temps de disbauxa insostenible que ja ha fet atots. Vist així, entenc que les seves expectatives de millora van per un altre camí que no pas les nostres.
Jo sí que tinc esperances de millora de cara al 2012. Les retallades ens obliguen a contracor a estrènyer-nos el cinturó, però el descobriment de l’austeritat com un valor ens porta al goig de cultivar-la, de compartir-la, de reinventar la vida i d’assaborir-ne l’essència. ¡Aquest és el gran repte! Prendre’ns la crisi com un problema o com una oportunitat. I com més aviat ho aprenguem, millor, perquè tal com estan les coses, no hi ha marxa enrere i no és el mateix prendre-s’ho d’una manera que d’una altra. Ja ens ho demostra la teoria de l’evolució: només les espècies que s’adapten poden sobreviure. I jo afegeixo: si aquesta adaptació surt d’una nova consciència, ¡estem salvats!
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.