Gool!

Hi ha una senyora que acaba de publicar un llibre que estitula, “Sóc economista, demano perdó”. En aquest llibre, entre altres meravelles, explica com companys d’estudis seus van ajudar a arreglar els comptes al govern grec per enganyar a tot Europa, i com també a Islàndia van fer el mateix. També explica com aquestes empreses d’economistes cataloguen els deutes d’empreses i països i com, posant la nota alta o la nota baixa, fan baixar, no solament bancs o empreses, sinó països sencers. Al costat de tot això hi havia allò de la Banca de Galícia, tot aquest embolic en que ara estem... Jo anava meditant totes aquestes coses al jardí de convent, i m’anava dient: “Mare de Déu quin desastre!” I, de cop, sento: “gol, gol, goool!”, se’m va trencar tots els pensaments, em vaig girar i, de cop i volta, un crit immens amb una trompeta: “tuuuut...” I una cridòria immensa. Es veu que al poliesportiu estaven fent un partit de futbol.

Em va agradar aquesta interrupció..., per què? Perquè els economistes, l’economia, a part de prendre’ns els diners, ens prenen la joia de viure. No senyor! Que ens prenguin els diners ja costa, però que, a sobre, ens prenguin el sentit de la vida i la joia de viure :NO!

El futbol hauria de ser pels cristians un bon exemple; en quin sentit? Doncs, que criden, celebren i riuen, enmig de la més gran crisi. No ens podem deixar portar, i menys nosaltres, pel desànim, no té sentit. Hauríem de fer més o menys com quan hom va al futbol. Fixeu-vos que quan nosaltres a l’Església hem de fer un cant..., canten quatre gats. Allà no cal fer assaigs de cants, tothom canta. A vegades dius: “El Senyor sigui amb vosaltres” i pocs contesten. En canvi, allà tothom canta, crida, parla, se senten participants. Hauríem d’aprendre de tot això, ells busquen diaris, tot el dia mirant el mateix, tenim aquesta fúria nosaltres? No senyor. I el clam joiós enmig del pessimisme general és bo ja per si mateix.

Però hi ha una cosa del futbol que no podem imitar, i és que quan s’ha acabat el futbol ja està, i fins a la pròxima, en que es torna a repetir el mateix. El futbol serveix de ciment per anar enganxant els totxos amb que es construeix aquesta societat, perquè la gent vagi tirant, ho accepti i es desfogui sense posar en qüestió aquest món, aquest sistema.

Les nostres trobades litúrgiques haurien de ser com el futbol, amb la mateixa força i participació. La litúrgia és, segons el Concili Vaticà II, la font i el cimall de la nostra fe, per tant, estem aquí en el punt central de la nostra fe, i ho hem de viure amb més intensitat que un gol del Barça o de l’Espanyol o del Real Madrid. Però fixeu-vos que hi ha una diferència important: en el futbol tot continua igual, aquí el que celebrem vol canviar el món, aquesta és la diferència; el món hauria de ser una fotocòpia de l’Eucaristia, una rèplica de l’Eucaristia; el que fem aquí ens hauria d’impulsar a canviar el món a imatge i semblança del que estem celebrant aquí.

Fixeu-vos en la lectura d’Isaïes: El Senyor prepararà en aquesta muntanya santa un convit per a tots els pobles, un convit de plats gustosos i de vins rancis... i Jesús hi afegeix: “per bons i dolents”. I, per tant, això és la nostra feina, donar de menjar, com els diu Jesús: “doneu-los de menjar vosaltres”, espavileu-vos!. En aquest moment difícil, l’Església, nosaltres, hem de fer una taula per a tots els pobles, i per bons i dolents, no simplement pels bons, sinó per bons i dolents, per tothom. I continua dient: “I el Senyor eixugarà les llàgrimes de tots els ulls”. Aquesta és la nostra feina; quan sortim d’aquí, la nostra feina, és eixugar les llàgrimes, consolar, portar pau i, encara més: “I traurà el vel de dol que amortalla totes les nacions i engolirà per sempre la mort”. He d’anunciar que la mort ha estat engolida, ha estat vençuda. I tot això ho podem dir perquè: “Heus aquí el Senyor el vostre Déu...” El Senyor és aquí, ha vingut, i aquesta és l’afirmació central. Jo no puc anunciar que la mort ha estat vençuda, si el Senyor no ha vingut. Jo no puc parar la taula per a tots, per bons i per dolents, si no estic convençut i sento que el Senyor està en mi, jo no puc eixugar les llàgrimes de ningú si jo no he estat consolat per el Senyor ressuscitat.

Per això, aquella economista de la qual he parlat a l’ inici, que demanava perdó de ser economista, demanava perdó conseqüentment perquè va deixar de ser economista, encara que cobrava deu vegades més, ara està tranquil·la de consciència i treballa per a una altra manera de fer i ser. Si ella ha fet això, nosaltres amb més raó. Els cristians hauríem de ser gent que estiguessin convençuts que es pot fer alguna cosa, i no simplement perquè siguem supermans, no, perquè ho diu Sant Pau: “Jo em veig en cor amb tot... per què? No perquè sóc un gran personatge. Gràcies a què sant Pau es veu amb cor per tot? “Gràcies a Aquell que em dóna la força”. És aquí, perquè hi ha Algú que em dóna la força. I per això vaig amb vestit de festa, que és el que demana el Senyor, anar amb vestit de festa i celebrar, trencar el gel del nostre entorn i celebrar; per què? Perquè el Senyor mateix m’ha parat taula, com diu el Salm i omple a vessar la meva copa.

DIUMENGE XXVIII DE DURANT L’ANY, 9 d’0ctubre de 2011

(Is 25,6-10ª; Fl 4,12-14.19-20; Mt 22,1-14)

Jacint Duran i Boada