Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

L’altre dia van fer una entrevista a un senyor que és de l’Índia, especialitzat en la interpretació dels textos sànscrits de la literatura hindú. Li van preguntar sobre Europa i ell va dir: “la cultura de la queixa està portant a Occident a la decadència”. I no simplement a Occident en general, sinó que la cultura de la queixa està portant a la decadència les empreses, els partits, les famílies, les persones concretes. I la cultura de la queixa, no és una cosa estranya, està voltant en el nostre entorn del qual nosaltres en formem part, perquè la cultura de la queixa està en el nostre cap i en la nostra llengua. La cultura de la queixa s’està carregant la nostra cultura i ho està fent amb “tota la innocència”, som com botxins innocents. Un botxí, perquè pugui ser botxí, ha de ser i sentir-se innocent, perquè tallar el cap a un altre en nom de la República, del Rei o de qui sigui, s’ha de fer amb la consciència que ells no tenien res en contra d’aquella persona, sinó que ho feien com un acte de justícia, ells no feien cap mal, eren innocents, ells tallaven el cap i s’ha acabat, era la seva obligació. Doncs, de la mateixa manera estant fent aquests botxins innocents del nostre temps, que s’estan carregant una cosa darrera l’altra, amb una sensació profundíssima de que ells no fan cap mal.

 Un bon “botxí innocent” s’ho carrega tot. Aquests “botxins innocents” normalment no formen part de cap partit, perquè lògicament els partits tots són dolents, els polítics són la perversió. Ells demanen als polítics allò que ells no són capaços de fer mai, però els polítics sí que ho han de fer. El botxí innocent no forma mai en cap partit ni de cap sindicat, per allò de “vosaltres no ens representeu”. D’acord, els sindicats només representen els treballadors que tenen feina, és un problema greu, però no hi ha alternativa? El “botxí innocent”, normalment no forma part de cap església ni de cap religió, es relaciona directament amb Déu, perquè lògicament totes les esglésies són pederàstes, brutes, pecadores, tothom és molt dolent, i ell es dirigeix directament a Déu. El botxí innocent no forma part de cap nació, ell és de la humanitat sencera, com deia Dostoievski a través d’un dels seus personatges: “com més estimo la humanitat, més odio la persona que tinc al costat”. Lògicament, un “botxí innocent”, és aquell que no serà mai president d’escala, perquè canviar una bombeta ja seria un compromís massa gros.
 
Aquests “botxins innocents” s’ho estan carregant tot, són com Adam en el Paradís, no tenen cap pecat, ni tenen melic, perquè no miren ni la història, no formen part de cap poble, no s’identifiquen amb ningú, perquè identificar-se amb un poble, amb un sindicat, amb una església, és assumir el pecat.
La causa d’aquesta actitud de queixa, victimisme i no identificació amb ningú és un gran sentiment de culpa que té la cultura occidental. Fixeu-vos que qualsevol reportatge, qualsevol que parli de la cultura occidental, diu que tot el que ha fet Occident està mal fet: sempre hi ha interessos amagats, sempre hi ha interessos bruts... qualsevol altra cultura és bona; la cultura occidental tot el que ha fet està mal fet i, lògicament, l’Església al darrera. Certament que en tot hi ha pecat, però tot és pecat i maldat a Occident, no hi ha res de bo? 
 
És simptomàtic, en aquest conjunt malaltís es parla molt poc de perdó; es diu que hem de fer justícia, es parla fins i tot que hem de ser tolerants, però no es parla mai de perdó. I perquè hi hagi convivència no n’hi ha prou amb la justícia, tots acabariem a la presó;  no n’hi ha prou amb la tolerància, perquè no hi haurà relació, hi haurà juxtaposició. Perquè hi hagi una autèntica societat hi ha d’haver reconciliació.
Per això la resposta de Jesús a Pere és tan programàtica: ¿Quantes vegades hauré de perdonar al meu germà, el mal que m’haurà fet? Set vegades?  I Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set. El perdó, la reconciliació, és el motor que crea la relació, i fa convivència i crea societat. Són les paraules que Jesús posa en boca del rei: ¿No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu?  Per tant, si s’havia de compadir del seu company, vol dir que el seu company li devia, no solament l’havia de comprendre o ser tolerant, li devia, era objectiu el que li estava reclamant. Quan hi ha una reconciliació, hi ha una ofensa real, hi ha una ferida real, no s’amaguen les coses, aquí està el problema. I continua dient Jesús: “Com jo m’havia compadit de tu ...” per tant vol dir, que tu també tens un deute que se t’ha perdonat, tu també. No hi ha ningú que sigui innocent, que doni justificació a un queixa permanent. Fixeu-vos el que diu Jesús: “No t’havies de compadir del teu germà com jo m’havia compadit de tu? Per tant, tercer punt: Jesús posa a Déu com a punt de referència; el perdó nomes es pot fer des de Déu. Déu és el qui ens precedeix i es posa com a exemple a imitar. Només Déu dóna l’horitzó real de la vida humana i de la reconciliació. Per això ara es parla tan poc de perdó perquè no es parla de Déu.
 
Sant Pau ho subratllarà i posarà l’horitzó de la vida humana: Germans, cap de vosaltres no viu ni mor per a ell mateix: mentre vivim, vivim per el Senyor, i quan morim, morim per el Senyor. Per això, tant si vivim com si morim som del Senyor. Sense el Senyor la vida humana no s’entén i, per això des de Déu, imitant Déu, és quan la humanitat es pot reconciliar profundament. Aquesta és la nostra missió com a cristians: Posar Déu en l’horitzó de la vida de les persones, que la nostra presència recordi l’horitzó real de la vida de les persones, que facilita i possibilita la reconciliació. 
Certament que el cristià ha de mirar de no quedar-se a casa, ha de posar-se de president d’escala, en els partits, en els sindicats, però sobretot, sobretot, hem de construir Església, necessitem famílies cristianes que es fonamentin sobre els valors cristians, empreses cristianes, que siguin capaces de mirar més la persona que els guanys, necessitem catequistes, necessitem sacerdots, religiosos, gent que treballi per Càritas... L’Església, vivint l’Eucaristia, recorda a la humanitat el queés: “que ningú viu ni mor per ell mateix sinó en el Senyor”.
 
 
DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY, 11 setembre de 2011
                                                       (Sir 27,30-28,7; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35)
 
Fra Jacint Duran i Boada