M'interessa l'Àfrica!

Des del passat diumenge 4 d’octubre i fins al proper diumenge 25, s’està celebrant a Roma el segon Sínode de l’Església Africana. Aquest Sínode el va convocar el papa Benet XVI dins del darrer Sínode que es va celebrar a Roma, l'octubre passat, ara fa just un any, sobre la Paraula de Déu, i el va iniciar a principis d’any amb el seu viatge al Camerun i Angola, on va lliurar als bisbes els materials de treball. El que més em sorprèn, en aquests pocs dies que portem de sínode, és el poc interès mediàtic que suscita aquesta trobada episcopal, en la qual s’està parlant d’una de les esglésies més joves i més dinàmiques que hi ha en el món. D’entrada, pot ser que el continent africà no interessi massa, per no dir gens, als mitjans de comunicació si no és per a informar d’alguna desgràcia, d’algun conflicte bel·lic o de com s’estén la fam, les malalties o la misèria per aquest continent veí. No cal dir que l’Àfrica, després del procés de descolonització que es va iniciar entre els anys cinquanta i seixanta del segle passat, ha estat i continua essent un continent oblidat des d’Europa. Com tampoc cal recordar que els nostres grans mitjans de comunicació només segueixen aquells esdeveniments que puguin ser més noticiables, més sorprenents, més espectaculars o més dramàtics. Una reunió d’uns quants bisbes per parlar de l’Àfrica no té cap interès.

Però, el que més em preocupa no és el poc interès que tinguin els mitjans de comunicació, sempre justificable des de la base de la teoria de la comunicació, sinó el poc interès que ha despertat a nivell eclesial o, fins i tot, per a la pròpia església africana. Segons es comenta, un dels motius del poc interès que té aquest sínode per als propis cristians de l’Àfrica és degut a la poca participació dels cristians africans i de les seves comunitats pròpies en tot aquest procés sinodal. Si s’hagués fet un gran treball per elaborar un bon llistat dels temes que realment preocupen als cristians africans, si s’hagués fet una profunda i seriosa consulta sobre les diverses postures que hi ha davant dels problemes de l’Església en aquest jove continent, ara, el seguiment del segon Sínode sobre l’Àfrica seria també molt diferent. Jo mateix, pel poc que conec del continent africà i del treball que hi fan allà els nostres missioners sí que us diria que els processos són molt més lents que entre nosaltres, però també us diria que són molt més participatius. Per exemple, a l’Àfrica sabem que qualsevol activitat pastoral requereix sempre d’un llarg període de presentació i d’animació de les persones i de les comunitats per assumir qualsevol projecte nou. Ara bé, un cop assumit no hi falten responsables. Penseu per un moment la manera com estan estructurades les comunitats africanes i el paper que tenen al capdavant de la comunitat el president i el catequista, més enllà de la figura del capellà o del missioner, la qual cosa suposa una comunitat molt més estructurada que les nostres i en les quals la figura del capellà no és tan determinant. És per això que el cristianisme a l’Àfrica és viu amb un altre dinamisme i pot perdurar més enllà de la presència concreta d’un missioner. ¿Quantes comunitats viuen la seva fe, mesos i mesos, sense la celebració de l’eucaristia dominical? Però, malgrat tot, es reuneixen i preguen i eduquen els seus fills en la fe cristiana.

Per tant, el temari d’aquest sínode que s’està celebrant a Roma, a semblança del primer que es va celebrar, hauria de ser el fet de trobar un model propi per a l’Església que neix i creix a l’Àfrica. En el primer sínode, es va apostar molt clarament pel model que en aquells moments s’estava concretant a Ruanda, però, per desgràcia, poc després de celebrar-se el Sínode va esclatar la guerra civil a Ruanda entre els hutus i els tutsis. Això va fer que caigués totalment el model d’Església que s’havia proposat per a l’Africa. Ara, anys després, caldria trobar un nou model. D’altra banda, els bisbes reunits a Roma tenen també molts altres temes sobre la taula, com són l’expansió de l’islam, la poligàmia o el pes de la cultura i les tradicions antigues a l’hora de fer arrelar l’Evangeli en les noves comunitats. Tot un repte.