Notícia 1. Kevin Rudd, primer ministre australià, va pronunciar el 16 de novembre un discurs al Parlament en el qual va demanar perdó a uns 500.000 australians que de nens van patir abusos físics, psicològics i sexuals als orfenats, i va estendre la disculpa als més de 7.000 infants que el Regne Unit va enviar al país com a mà d’obra barata. Text íntegre: www.pm.gov.au/node/6321.
Notícia 2. Dermot Ahern, ministre de Justícia d’Irlanda, va admetre a finals de novembre que l’Estat va encobrir pederastes en ocultar abusos sexuals d’un nombre indeterminat de sacerdots c
ontra menors. L’informe, que ocupa 700 pàgines, atribueix com a finalitats de l’encobriment: evitar el desprestigi de l’Església, protegir els pederastes i els béns de l’Església, i evitar escàndols. Mons. Diarmuid Martín, arquebisbe de Dublín, afirma que «no hi ha cap disculpa suficient per pal·liar el dolor de les víctimes que han patit abusos sexuals». Informacions relacionades:
Consideració 1. Sempre cal estar a favor de les víctimes, sense fissures ni atenuants, més encara quan es tracta de nens i nenes, ja que són éssers fràgils i indefensos.
Consideració 2. Cap disculpa per als agressors. Ens hauríem de preguntar per què tendim a protegir-los o a disminuir l’abast del dany que ocasionen.
Consideració 3. El percentatge més gran del problema es produeix en l’àmbit familiar. Com reconeix Alice Miller a El saber proscrito: «Sovint la seva perversió no traspassa els límits de la família. La societat només castiga els pedòfils sense fills» (pàg. 76).
Consideració 4. El problema antropològic del maltractament és anterior a les vinculacions polítiques, estatals, religioses... El que és substantiu és la condició humana. Centrar-se en el que és adjectiu és una maniobra de distracció.
Consideració 5. Si els abusos rebuts no es curen, la víctima tendeix a reproduir-los d’alguna manera en la generació següent. No els hem d’ignorar ni reprimir. «La repressió del sofriment infantil no només determina la vida de l’individu, sinó també els tabús de la societat» (Alice Miller, El drama del niño dotado, pàg. 17-18).
Consideració 6. La teràpia passa per una feina emocional sobre la infància i per un reconeixement explícit de la veritat, costi el que costi acceptar-la. Desidealitzar el món adult no és fàcil. La culpa no és mai de la víctima, tot i que tendim a atribuir-la-hi per salvar els adults.
Consideració 7. Dues notícies de contingut similar poden trobar un ressò mediàtic diferent segons quin accent es vulgui posar en els maltractadors. La conseqüència és clara: a l’abús sofert se n’afegeix un altre nou en generar víctimes de primera i de segona classe.
Consideració 8. No és escabellat afirmar que el panorama informatiu, almenys en els nostres ambients en els temps actuals, ha subratllat amb més èmfasi les violacions realitzades per membres de l’Església, institució que indemnitza. Així se li passa factura per la proclamació de la seva moral sexual, però les víctimes passen aleshores a un segon pla.
Consideració 9. La violència de gènere polaritza avui l’atenció informativa. És greu, però s’acostuma a produir entre adults. Com que tenen veu, es poden defensar més bé dels seus agressors. Però «els delictes comesos en infants constitueixen la mena de delicte més freqüent» (El saber proscrito, pàg. 78). En aquest cas, no tenen a qui dirigir-se i reprimeixen el seu patiment. Abús sexual, maltractament físic, menyspreu als sentiments personals... Ferides profundes.
El 20 de novembre s’ha celebrat el 20è aniversari de la Convenció dels Drets de la Infància. Queda tant per fer... Si els infants d’avui no són estimats ni respectats, donem pas a la societat del futur a potencials delinqüents i maltractadors.
Catalunya Cristiana, Núm. 1.577 - 10 desembre 2009
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.