Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Albert Domènech) Un dels grans reptes que té l’art religiós, i el pessebre ho és dins el vessant popular de l’art, és la integració en l’art contemporani. Entenent, és clar, com a art contemporani el d’avantguarda.
 
Sintetitzant i generalitzant molt podem dir que l’art d’avantguarda es fonamenta ideològicament en la secularitat (i molt sovint en la laïcitat i fins i tot en l’ateisme) i estèticament en la reivindicació de les formes més simples. Precisament per aquests motius els conceptes d’art religiós i d’art contemporani no han anat gaire de la mà des del s. XIX i són comptades les obres mestres d’aquests darrers períodes que són religioses.
 
Per aquest motiu quan ens plantegem dintre del món pessebrista “modernitzar-lo”, fer-lo contemporani o avanguardista, trobem que les solucions que es proposen no acaben d’encaixar. Digueu-m’ho clar, el pessebre de la Pça. Sant Jaume de Barcelona de cada any seria un bon exemple de temptatives i temptatives que no acaben de funcionar -malgrat que unes solucions puguin ser més encertades que altres- perquè s’apel·la a una modernitat que potser el pessebre com a concepte no té!
 
Per això, quan pretenem agermanar pessebre i art contemporani podem caure en la temptació de cercar una modernització d’un concepte que per si mateix és absolutament tradicional i per això mateix parteix d’una concepció (com hem dit ideològica i estètica) molt allunyada dels paràmetres de l’avantguarda més radical que marca les línies de la modernitat.
 
Però si en comptes de modernitzar el pessebre parlem de què ha aportat el pessebre als artistes més avantguardistes del país potser ens adonarem que hi ha una relació profunda i que el pessebre ha exercit unes influències prou notables sobre l’art avantguardista. Ara bé, fins i tot en els casos que es tracta d’una influència directa, aquesta és molt subtil i gairebé mai explícita, de manera que l’aparició d’un element del pessebre dintre d’obres d’avantguarda només és la punta de l’iceberg d’aquesta influència.
 
Amb tot, però, la influència vindria més per la banda del pessebre popular que no pas del pessebre escenogràfic propi de l’escola de Barcelona. Hem de tenir en compte que tots aquests artistes d’avantguarda han estat infants i que, d’una manera o una altra, han fet el seu pessebre, molt sovint amb unes figures de fang fetes amb motllos i pintades a mà. En certa manera hem de veure les figures populars del pessebre com el nostre art primitiu pel que fa a síntesi de formes i aplicació de colors plans. Recordem que entenem com a art primitiu aquell que és propi de societats pre-industrials i que excepcionalment en el nostre cas és un art que s’ha perpetuat fins als nostres dies a moltes llars, al costat de la televisió o l’ordinador...
 
A més a més, la confecció d’un pessebre en un racó del menjador té unes connotacions efímeres, kitsch i naïfs que estan d’acord amb certes tendències de l’art de la segona meitat del s. XX, que trenca precisament amb un cert minimalisme formal més propi de les primeres avantguardes.
 
Per aquest motiu, amb totes les excepcions que calgui -i que aquest espai ens permet-, si aprofundim una mica començarem a veure que el pessebre popular és present com una aportació a l’estètica dels nostres artistes més avantguardistes.
Permeteu-me d’una manera molt succinta apuntar alguns exemples d’aquesta punta d’iceberg que va aflorant de tant en tant. Primer de tot hem de tenir en compte que la influència no és evident, com ja hem comentat, fora del cas d’Àngel Ferrant –gran partidari de l’art primitiu i de l’art infantil- i la realització dels seus famosos tres Reis d’Orient de clara influència pessebrística.
 
En els altres artistes aquesta influència és més subtil. Si alguna vegada visiteu la Fundació Miró de Palma de Mallorca veureu que a les vitrines que hi ha a les parets del seu magnífic estudi, farcides d’objectes personals de l’artista, destaquen entre altres objectes curiosos algunes figures de pessebre de factura popular o realitzades per algun infant sota la mateixa estètica. Si resumim la seva pintura ens vénen al cap dos conceptes: síntesi i color plans, els mateixos conceptes que podríem destacar en les figures de pessebre.
 
L’altre cas és el de Josep Guinovart. Si mirem la seva pintura no veiem (que jo sàpiga) cap figura ni cap element propi del pessebre, integrat dintre de les seves composicions, però si observem la seva pintura figurativa (hieratisme, simplicitat, colors plans...) dels anys 50 i la seva pintura abstracta amb elements de la terra (arrels, palla, terra, colors plans i vius...) ens adonarem que hi ha una aroma que ens és coneguda.
 
Entre els artistes de la seva generació, que arribaren a la maduresa artística als anys seixanta i setanta, hi havia un gran interès per l’art popular i l’art primitiu -tant entre els informalistes (que feien art abstracte) com els expressionistes (que feien un art figuratiu no convencional)-. No és casual que una dona de gran vàlua intel·lectual, com fou Maria Antònia Pelauzi, lligada a aquest cercle d’artistes, dediqués gran part de la seva tasca a l’art popular d’aquí i d’arreu i el donés a conèixer través de la seva botiga del carrer Montcada, anomenada Populart (oberta fins als any noranta). El seu interès pel pessebre popular queda palès amb la donació que va fer al Museu Etnològic de Barcelona de la seva col·lecció de 3.000 figures de pessebre. Amb aquestes dades s’evidencia que la influència en molts casos no ha estat directa sinó indirecta i molt subtil, com un currículum ocult.
 
En altres artistes d’avantguarda aquesta influència es manifesta puntualment en l’aparició de figures en les seves composicions (sobretot del caganer per la seva virtut provocadora) en artistes com Joan Brossa, Francesc Torres, Antoni Miralda...
Però permeteu-me que posi com a exemple final Perejaume. Aquest artista, per invitació de la Fundació Miró de Barcelona, realitzà una gran instal·lació nadalenca en la qual l’escorça de suro era la gran protagonista. La litografia que va realitzar per a l’ocasió és el millor i més sensible homenatge que hom ha fet al pessebre popular com a compendi del paisatge identitari de la nostra infantesa.

Un altre tema diferent és saber què passarà amb la influència del pessebre popular sobre els artistes de noves generacions del s. XXI, si aquests no han viscut la il·lusió de la realització del pessebre a casa i si les figures d’aquest pessebre popular han estat substituïdes per figures adotzenades made in China. 

El bou i la mula