Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Casellas/El Senyal) Entrevista a Mons. Jaume Traserra, bisbe emèrit de Solsona.
 
El 8 de març passat Mons. Jaume Traserra i Cunillera, bisbe emèrit de Solsona, va dirigir, a Solius, el recés de Quaresma per als capellans i els diaques del bisbat de Girona. El tema del recés va ser: "Parlar de Déu als homes del tercer mil·lenni".

 
Quin missatge ha volgut comunicar, en el recés de Quaresma?
He volgut parlar als capellans i als diaques de Girona, presidits pel seu bisbe, i també als bisbes emèrits d'aquesta diòcesi, d'un tema que el Sant Pare ha posat tantes vegades a la nostra consideració: com parlar als homes del segle XXI del misteri de Déu, de la salvació que Jesucrist ens porta? Davant del distanciament cultural, la indiferència i el poc ressò públic que tenen els fets de la vida cristiana, cal que els que hem de predicar la Paraula de Déu sapiguem què volem dir i com ho hem de dir. Es tractava, doncs, de parlar d’aquests temes relacionats amb la predicació, avui, del misteri de Déu.
 
Es constata, al nostre món, un cert silenci sobre Déu?
Sí. Per diferents motius d'ordre cultural, dels costums i de la manera de pensar de molts, a la nostra societat es parla poc de la necessitat d'acudir a Déu Nostre Senyor i de referir la nostra vida a ell. Al capdavall és fonamental, per a la vida de l'home, saber-se estimat de Déu i saber-se esperat per Déu.
 
Això no obstant, a les societats occidentals s'ha parlat molt de Déu. Hi ha una tradició cristiana, però ara es veu la necessitat d'una nova evangelització. El seu successor a Solsona, Mons. Xavier Novell, hi feia referència el dia de la seva ordenació episcopal. Com s'ha d'enfocar, aquesta nova evangelització?
S'ha de començar dient, com indiquen els evangelis, que ens han conservat les paraules de Jesús: cal convertir-se, deixar de viure paganament pensant que només l'home és el centre de tot, que les forces humanes poden solucionar tots els problemes i que fins i tot els mals de l'ànima els curen les medicines d'aquest món. Cal escoltar la Paraula de Déu i saber què vol Déu de nosaltres i de quina manera ell vol ser la nostra salvació, la nostra llum i la nostra vida.
 
Per tirar endavant la nova evangelització caldran uns agents, unes persones en nombre suficient i amb la preparació adequada. No hi ha aquí un dèficit, en l'Església?
L'Església és tota ella missionera. Tots els cristians, cadascú en el seu àmbit, han de parlar de Jesús i de Déu Nostre Senyor. Encara som molts, gràcies a Déu. Però cal fer-ho, no s'ha d'ometre aquesta activitat pensant que correspon a d'altres. No, correspon a tots i a cadascú. El nen ha de parlar de l'Evangeli amb l'altre nen, i el jove, amb el jove. A casa i als llocs on es tracten qüestions culturals o científiques hi ha d'haver algú que faci ressonar el missatge de l'Evangeli. Tothom és missioner, predicador de l'Evangeli. Ara, és cert que els ministres ordenats, sacerdots i diaques, no són gaire nombrosos a les nostres diòcesis. Ens falten treballadors per enviar a la vinya i segadors per anar a segar. És un neguit de l'Església en aquests moments. Cal demanar al Senyor que susciti vocacions al ministeri ordenat, però també a la vida religiosa, tant la contemplativa com l'activa. Tots, no solament amb la paraula sinó també amb la seva manera de viure i de fer, esdevenen testimonis de l'Evangeli. Això és important perquè la societat, que mira i observa, s'adoni del que significa creure i portar una vida de deixeble de Jesús, que és molt diferent de portar una vida pagana, que només es fia d'ella mateixa.
 
Per part dels laics també hi ha d'haver una implicació i una formació. A Solsona hi ha l'Escola de Laics, no és així?
Sí, a Solsona el bisbe Deig va crear una escola a la qual jo he procurat, durant els nou anys que hi he estat, donar tot el suport possible, fent-m'hi present tant com he pogut, precisament perquè els laics es formessin en el coneixement de l'Evangeli, i en tinguessin no solament un coneixement teòric sinó que portessin una vida de pietat, sagramental, de caritat, per poder donar testimoni enmig d'aquesta societat descreguda.
 
D'ençà del mes de desembre de l'any passat vostè és bisbe emèrit. Quines són ara les seves ocupacions?
Les meves ocupacions no han canviat gaire, perquè procuro que el centre de la meva vida sigui la pregària, especialment l'Eucaristia, i el tracte senzill i humil amb la gent que necessita alguna cosa de mi. Si, a part d'això, puc fer algun servei, com ara dirigir aquest recés de capellans, procuro fer-lo. I miro de viure en pau, amb la tranquil·litat de la feina feta i deixada en bones mans, com és el meu cas.
 
On viu, actualment?
Visc a Granollers, que és on vaig néixer. A la parròquia de Granollers és on vaig dir la primera missa i on puc incorporar-me fàcilment al servei pastoral.
 
Quins projectes té entre mans? S'ha parlat, darrerament, de la possibilitat de publicar un recull de la seva obra jurídica...
Això es va dir, però són coses ja passades, que s'haurien d'actualitzar. I no sé si té gaire interès. Podria tenir-ne com a resum o aplec del que està dispers.
 
El que sí que ja s'ha publicat -va ser l'any passat- és el seu llibre Escrits pastorals. Què el va impulsar a fer-ho?
M'ho van demanar molt. Vaig fer una selecció entre les cartes pastorals, els escrits pastorals -que eren més breus que les cartes- i algunes homilies pronunciades en ocasions solemnes, com ara la missa crismal o la festa de la Mare de Déu del Claustre. Llevat de les homilies, tot havia estat publicat a diferents llocs. Vàrem recollir en el llibre tot aquest material, que és molt menys del que hi hauria pogut haver, i vàrem editar-lo perquè quedés una mica com a memòria del meu pas per la diòcesi. Ara s'està difonent.
 
Què destacaria del que s'ha fet en aquesta dècada en què ha estat al capdavant de la diòcesi de Solsona?
He procurat que l'evangelització fos la primera ocupació, la meva i la de tots els capellans, que són col·laboradors necessaris del bisbe. He procurat que tots, cadascú a la seva parròquia i jo a la diòcesi, i altres persones -tant als arxiprestats com al bisbat- es dediquessin, seriosament i amb constància, a fer arribar l'Evangeli arreu, a parlar de Jesús, perquè això és el que ens diu el Sant Pare. Convé que no es perdi aquesta memòria, perquè és decisiva si volem persones creients. La persona creient ha de conèixer l'Evangeli i Jesucrist, ha de donar-se a ell, enamorar-se d'ell i, després, en serà testimoni. Per tant, això és el que cal fer: no deixar de predicar la memòria de Jesús.
 
Fa vint-i-cinc anys els bisbes de Catalunya van publicar Arrels cristianes de Catalunya i, ara, els bisbes han editat nou document amb motiu d'aquesta efemèride. Com ho valora?
Els bisbes han dit que Arrels cristianes de Catalunya continua essent actual. En vista de les noves circumstàncies, els cristians reclamaven -i s'ho mereixen- una paraula sobre allò que ja es va dir. Aquell document va ser una bona iniciativa en un moment determinat, diferent d'ara. Cal contextualitzat les coses i jutjar-lo amb ulls històrics.
 
Com veu la situació de l'Església a Catalunya, setze anys després del Concili Provincial Tarraconense, en el qual vostè va participar?

Ha passat el temps, i a les diòcesis hem anat descobrint que el clergat, que és l'impulsor de les comunitats cristianes, de la seva renovació i de la nova evangelització, s'ha fet més gran i no han entrat les vocacions que esperàvem i desitjàvem. No hi ha hagut equilibri entre entrades i sortides. Això comporta un sofriment. La manca de vocacions, ja ho va dir Joan Pau II, és la tristesa de les Esglésies. Sense persones ordenades, dedicades al ministeri, les comunitats cristianes s'afebleixen. No és igual que en una comunitat o parròquia hi hagi rector o no n'hi hagi, que el vegin cada dia o cada quinze dies. Això ha marcat tot l'anhel del Concili de revitalitzar la vida cristiana. Ja s'ha fet molt, però s'hauria fet molt més si hi hagués hagut més persones dedicades totalment a la tasca pastoral.  

Entrevista publicada a la revista diocesana El Senyal de Girona.