Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Ramon Prat/ IREL) He viscut dos moviments socials ben diferents, però que tenen en comú una actitud de fons: la indignació davant la societat. El primer moviment fou el del Maig del 68. El segon és l'actual moviment dels Indignats. Els dos moviments són diferents, perquè el del maig del 68 es va produir en l'emergència de la societat consumista al món occidental, fruit de l'abundància. El moviment actual ha emergit a l'interior d'una societat en crisi, fruit de les carències polítiques, econòmiques, socials i culturals.

Ni al maig del 68, ni actualment, he amagat la meva simpatia per una certa contestació social, perquè crec que ja n'hi ha prou d'un model de societat al servei dels interessos d'una minoria que utilitza els altres. Per a un observador de la societat, aquesta manipulació, justament, és l'element comú d'ambdues situacions. Certament, les protestes sempre són ambigües i s'hi barregen actituds i interessos contradictoris. Sense renunciar al discerniment d'aquesta ambigüitat, em sembla que la contestació de fons està justificada. Fins i tot, podem dir que la indignació és un sentiment humà, que brolla de l'autenticitat i que posa en relleu que la societat encara està viva.
 
Ens podem posar, però, aquesta pregunta: N'hi ha prou amb la indignació per canviar la societat?.
 
La indignació és un primer pas per prendre consciència de la pròpia responsabilitat davant les contradiccions socials. Tanmateix, per passar de ser un "criticaire" a esdevenir una persona "crítica", cal donar un altre pas. El criticaire denuncia que les coses no marxen bé. El crític fa la mateixa denúncia, però hi afegeix l'anunci dels possibles camins de solució. L'actual moviment dels indignats, de vegades, ha donat aquest pas de ser criticaire a anar esdevenint crític i a buscar alternatives socials.
 
Per passar de ser criticaire a crític crec que, sense deixar la indignació, hom s'ha d'obrir a l'admiració. L'admiració és el sentiment aparentment contrari a la indignació, encara que en realitat n'és complementari. L'admiració es produeix, quan al mateix temps que hom s'indigna davant de situacions que haurien d'estar superades, no perd la capacitat d'observar unes altres persones, que estan tan compromeses en el canvi de la societat, fins al punt que no els queda gaire temps per criticar els altres, ni per pensar que són més que els altres. Senzillament, han observat la realitat social, n'han fet una crítica, han elaborat unes opcions, i passen de fer uns compromisos aïllats a viure compromesos.
 
Tant al maig del 68, com en el moviment dels indignats, hi ha gent que actua d'aquesta manera. Per això crec que és important admirar aquestes vides compromeses positivament en el canvi social. Val a dir, també, que a totes les èpoques i en totes les situacions, hi ha dones i homes que estimen de veritat i lluiten per al bé comú sense defallir. Fins i tot, algunes d'aquestes persones són capaces de donar la vida pels altres.
 
Em sembla que el moviment del maig del 68, al costat dels seus valors i propostes alternatives socials, va quedar en ben poca cosa, perquè al costat de la indignació li va mancar l'admiració. Em sabria molt de greu que el moviment dels indignats actuals, acabés d'una manera similar. Per això, sense deixar la indignació, cal estimular l'admiració.
 
El moviment dels indignats ha de promoure la reflexió política, econòmica, cultural, social i filosòfica. Per a la reflexió teològica, a més a més, és un "signe dels temps", és a dir, de la presència de Déu en la història de la humanitat. Efectivament, l'Evangeli va iniciar un moviment d'indignats dins la història, tot denunciant la manipulació de la dignitat de la persona i, al mateix temps, un moviment d'admirats davant la tendresa de Déu manifestada en la persona de Jesús de Natzaret, que amb la seva mort i resurrecció, va segellar per sempre la força transformadora i incontrolable de l'amor.
 
Hom pot dir que la història mostra que els cristians no sempre hem estat testimonis creïbles de la fe que professem i que, davant d'això, cal viure una indignació evangèlica. Tanmateix, la història també mostra que sempre hi ha hagut cristians que ho han donat tot a favor dels altres, especialment dels pobres, i que han cooperat a la transformació de la societat. Davant d'això, també cal viure l'admiració evangèlica.
 
Quan hom tracta de viure al mateix temps la indignació i l'admiració, no perd el bon humor, fins i tot, en mig dels conflictes i fracassos. Ho fa, perquè tracta d'estimar i sap que la "película acaba bé", perquè l'amor sempre és més fort que la mort. La indignació i l'admiració neixen de la capacitat de sorpresa davant la vida, que és l'actitud que ens permet llevar-nos cada matí pensant i sentint que val la pena haver nascut i que val la pena seguir explorant l'aventura humana.
 
 

 
 
 
Ramon Prat i Pons
Vicari general del bisbat de Lleida. Director de l'IREL
(Article publicat al diari Segre el passat 13 de setembre)