Amb el lema de la "unitat en la diversitat", el papa Benet XVI, acaba de tornar de Croàcia. Un país petit que Joan Pau II va visitar tres cops. El pontífex bavarès, que per motius d’edat i tarannà no segueix les passes viatgeres del seu predecessor, ha triat aquest jove estat com a etapa dels seus molt ben comptats viatges apostòlics.
Croàcia és un país més petit que Catalunya, amb 4 milions i mig d’habitants, i té una identitat ben pròpia i diferenciada, subratllada pel mateix Benet XVI citant els bisbes croats: “No som balcànics sinó mittleuropeus”
Els croats van aconseguir la seva independència fa 20 anys i el primer estat que els la va reconèixer va ser el Vaticà amb el suport de l’aleshores bisbe de Roma, Karol Wojtyla, que coneixia bé la història croata de la lluita per a la sobirania i contra els règims dictatorials. I, sobretot, considerant la tradició cristiana del país en una zona conflictiva ètnicament i religiosa.
La visita de Benet XVI a Croàcia està en la línia d’afavorir la integració europea d’un país d’arrels cristianes i en la voluntat d’afirmar i encoratjar la família tradicional cristiana però és un reconeixement més del sobiranisme d’un estat jove després de vint anys d’independència.
Aquest reconeixement mina en part l’aproximació als ortodoxos, dels quals no només ens separa el primat de Pere, sinó molts ressentiments ètniconacionals. Ben segur que molts ortodoxos serbis no veuen amb gaire bons ulls tot aquest desplegament de forces de Benet XVI a Croàcia, i “desaconsellen” qualsevol eventual desplaçament del papa a Belgrad, que es veuria com a una ingerència.
En qüestions d’equilibris diplomàtics aquest és el motiu pel qual el Vaticà encara no reconeix la sobirania del Kosovo, per no ferir els ortodoxos serbis, però Benet XVI no va renunciar per això a donar audiència al president kosovar l’any 2008. El Vaticà, a més, té al Kosovo un delegat apostòlic, el nunci d’Eslovènia.
El viatge de Benet XVI a Croàcia, però, ha demostrat que encara hi ha moltes ferides obertes. I que el procés per a la independència va ser sagnant.
També al Sudan del Sud, on recentment s’ha arribat a la tant desitjada sobirania nacional, tornen a bufar els vents de guerra, malgrat la independència. En aquest cas, també el mateix Vaticà va reconèixer i recolzar el procés de sobirania. Les motivacions d’origen religiós van ser cabdals.
Com a catalans, en el context dels petits pobles que lluiten per al dret d’autodeterminació, és bo analitzar i reflexionar amb detall i des de l’òptica vaticana tots aquests processos. I no menystenir mai les ferides i la sang vessada que causa la independència d’aquells pobles que no volen ser fagocitats per entitats supranacionals.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.