Tots els diaris van plens de les protestes d’aquests darrers dies, ubicades a les places. Uns se’n foten, d’altres se n’admiren, tots comparen, i ningú encerta a explicar-s’ho. La protesta ha passat de ser un acte espontani d’uns quants indignats a convertir-se en un procés de reflexió sobre les causes de tanta indignació. Així s’avança
Em sembla bé que la gent s’indigni, perquè la indignació és global. La indignació és l’espurna que encén l’esca i enderroca dictadors, depassa fronteres, expulsa els poderosos dels seus temples, desemmascara l’abús de poder dels «invisibles mercats», els posa noms i cognoms —¡i xifres usurpades!.
La indignació és col·lectiva i ens afecta a tots. No és el mateix que enrabiar-se. Hi ha persones que només s’enrabien quan els toquen la «seva» butxaca o els retallen les «seves» prestacions. Enrabiar-se no és el mateix que indignar-se. L’enrabiada dura poc i m’afecta només a mi.
La indignació és una espurna i ha de ser un motor de canvi: pacific i reflexiu, innovador i just, solidari i respectuós. La humanitat avança i la democràcia també ha fet el seu pòsit. Vivim temps de convulsions de part i se’ns gira feina. Cal indignar-nos globalment i seguir actuant localment amb les eines a l’abast, no ens trobéssim que tot plegat, com ens ha passat tantes vegades, duri el temps d’una notícia, sigui un foc d’encenalls que acabi com la cançó d’Ismael Serrano: «todo lo que se soñaba, se pudrió en los rincones, se cubrió de telarañas».
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.