Dejuni i abstinència

Crec que el dejuni i l’abstinència són dues pràctiques de gran actualitat, ben vistes i considerades sempre que no es vinculin a una motivació religiosa. La realitat és que s’han secularitzat. El preceptiu dejuni eclesial es redueix a dos dies a l’any (Dimecres de Cendra i Divendres Sant). Res comparat amb els llargs dejunis de les persones que fan règim, a la dieta..., per mantenir un cos esvelt, ajustar-se als cànons estètics de les models que desfilen per les passarel·les, lluitar per esculpir un cos atractiu aliè a les calories. En alguns casos, és un tema de salut. En altres, la majoria, hi ha motivacions d’imatge. L’esclavitud pot ser tan gran que pot abocar en l’anorèxia més alarmant. Admirem el qui és capaç de mantenir un dejuni per aquests motius, però si ho fa per motivacions religioses, semblarà un tipus retrògrad, instal·lat en l’obscurantisme i en l’edat mitjana. L’abstinència funciona de manera similar. Si algú és vegetarià i, per això, no menja carn, mereixerà el màxim d’aplaudiments. Però si ho fa per motivacions religioses, tot al contrari.

Les característiques del dejuni i de l’abstinència seculars se sintetitzen en la desvinculació amb Déu (no hi ha motivació religiosa que valgui), en el fet d’estar al servei de la pròpia imatge (amb un fort component egòlatra i narcisista), a oblidar qualsevol projecció envers els altres (subratllen el tret individualista i insolidari), a tenir cura de la salut (s’ajusten a les exigències mèdiques i sanitàries), en conviccions filosòfiques, espirituals o morals (especialment, en el terreny de l’abstinència, sense excloure algunes pràctiques de dejuni).

Cal reivindicar en la nostra societat el respecte per aquestes pràctiques per motivacions religioses. No obstant això, fer-ho per aquestes motivacions, si no estan purificades, no n’hi ha prou. N’hi ha que busquen apaivagar la ira de Déu mitjançant una pràctica mercantilista de la fe, guanyar mèrits davant la seva presència, aconseguir un prestigi de persona religiosa al servei de la seva vanitat, justificar el maltractament als altres basat en una presumpta bondat pròpia... En tot això, els profetes sempre van fustigar la hipocresia i van elaborar propostes de compromís fratern.

Isaïes no deixa cap dubte: «El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus. Llavors brillarà com l’alba la teva llum, i les teves ferides es clouran en un moment. Tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda la glòria del Senyor» (58,6-8). El dejuni i l’abstinència no són autoreferents, sinó pràctiques que, en amor a Déu, es dirigeixen a l’amor fratern. Es tradueixen en justícia, almoina, solidaritat... Les conseqüències són visibles. L’ànima s’omple de llum i se cicatritzen les ferides personals, que en això consisteix la conversió.