Pasar al contenido principal
Japó està vivint una situació que a tothom ens arriba al cor. Ni la seguretat tecnològica ni la prosperitat econòmica han pogut aturar la força de les aigües. Van poder resistir la tremolor de la terra però els ha devastat la crescuda de la mar. Un país que ja a finals del segle XX vivia en segle XXI pot trobar-se de retorn al segle XIX -i ara amb l’afegit del ‘neguit’ nuclear-.
I aquest canvi històric s’ha produït en un tres i no res, de la nit al dia.
És en aquests moments de crisi quan es pot ponderar la fortalesa d’un poble, la capacitat d’encarar el dolor, la fermesa en el moment de l’angoixa.
I, fins ara, ens estant donant una lliçó de com ens hem de comportar quan tot sembla que s’enfonsa al voltant nostre.
Han demostrat que la disciplina i l’organització són molt millor que l’anarquia i que són molt més aconsellables que el “campi qui pugui”.
Un cop més el Japó i els japonesos i les japoneses ens han sorprès.
Tal volta per als qui van descobrir com eren un cop acabada la Segona Guerra Mundial el que avui estem vivint sigui una història coneguda, però per a la majoria de nosaltres és una agradable novetat.
Fins ara, la seva austeritat en el gest i la contenció de les emocions ens han semblat a molts de nosaltres un bé no desitjat.
Avui, la seva moderació i ponderació ens mostren un camí que ens porta a la reflexió sobre nosaltres mateixos.
Fa uns dies, i lamento no haver pogut fer un seguiment més profund de la notícia, un ministre japonès va dimitir perquè havia acceptat un regal de 400 € d’una dona de Corea del Sud.
Per a la gran majoria de nosaltres aquest no era un motiu suficient com per dimitir ni, encara menys, per acabar amb una carrera política plena de futur.
Un cop més els japonesos tenen una altra manera de mesurar la realitat.
Sense caure en admiracions desmesurades, hem de reconèixer el sentit de la responsabilitat dels nostres amics orientals.
Segurament el que més conec d’aquella zona del planeta és el que ara coneixem com a Corea del Sud per la important i creixent presència de l’Església Protestant en els darrers poc més de 100 anys d’història d’aquell país -el protestantisme es va començar a implantar de manera ininterrompuda des de l’any 1882 (a Catalunya ho va fer l’any 1868). I, segons les estadístiques que m’han facilitat, més del 16% de la població actualment es considera protestant.
La seva capacitat d’aixecar-se dues hores abans d’anar a treballar per encaminar-se a l’Església a pregar pel seu país i perquè el seu sigui un país cristià -per citar una de les moltes iniciatives que han pres-, sempre m’han omplert d’admiració.
Els coreans que tenim a la Comunitat Local on em congrego m’han ensenyat el profund respecte que tenen pels altres, la moderació en els seus gestos, paraules i opinions i moltes coses més que seria massa llarg d’explicar.
Crec, sincerament, que entre uns i altres hem de prendre consciència que cada dia som més vulnerables als esdeveniments de la vida i que aquesta autocomplaença en què ens hem instal·lat en la societat en la qual vivim no és el millor camí per superar l’actual crisi.
Segurament mirar enfora, des de la humilitat, pot ser un bon exercici per repensar-nos, uns i altres, d’una manera millor.
Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.