Corresponsabilitat

Llorenç Olivé, vocal de la Junta de Justícia i Pau

Ahir tornava d’una reunió anant en cotxe i escoltant la ràdio. Era una d’aquelles reunions que en podríem dir de les necessàries. Com cal: interdisciplinàries, interdepartamentals i interadministratives, tenia tots els inter...

Una reunió on es concretava què havia de fer cada professional des de la seva responsabilitat, des del seu àmbit de treball. De corresponsabiltat.

Fa pocs dies va ser a Barcelona Javier Iguíñiz. Economista peruà, i professor principal de la Universitat Catòlica de Lima, especialista en desenvolupament i drets humans que exposà una visió diferent de com mesurar les desigualtats al món.

Des d’una vessant no estrictament economicista, reflexionava que hi ha altres maneres de mesurar el desenvolupament d’un país. A més de mirar la renda per càpita, la contraposava amb altres índex, com el nivell de desenvolupament humà més global, amb la salut, l’educació, etc. Fent una ràtio entre els diners per càpita destinats per l’estat i la seva repercussió real en les polítiques socials del país es veia que la distància no era tan gran entre països, tenint en compte aquest altres indicadors. Es podia arribar a la conclusió que més enllà dels diners, el que cal és poder tenir imaginació en l’execució de les polítiques, la capacitat de gestió, l’eficiència i la professionalitat per arribar als objectius volguts. En definitiva, que no tot són els diners.

Una afirmació de doble tall, perquè amb menys diners, ben gestionats i polítiques imaginatives es poden portar a terme accions molt interessants. Però, per altra banda, pot donar arguments que no cal canviar les relacions nord – sud ni l’ordre internacional, ja que aspectes bàsics com la salut o l’educació poden ser assumits d’altra manera malgrat les diferències, i que un altre tema és el luxe i l’índex de riquesa.

Aquestes reflexions les parlàvem pocs dies abans que esclatessin les revoltes als països del nord de l’Àfrica i de la resposta violenta i sanguinària de Líbia.

Les reflexions del professor Iguíñiz i la violència d’aquests dies a Líbia em van venir juntes, tant distants i tant diferents però potser tan properes quan sortia de la reunió; mentre escoltava les notícies per la ràdio sobre Líbia, - i ni em qüestionava d’on ve l’energia elèctrica-; i anava en cotxe, i ni em preguntava d’on ve la gasolina, i pensava que de nou ens ha agafat a tots aquesta situació amb un peu en fals.

Que més enllà de quatre proclames retòriques i manifestos, estem assistint d’espectadors a l’anorreament dels drets fonamentals de les persones i ens debatem si contra aquesta força hi pot haver una altra força per parar la violència, els assassinats i l’èxode d’exiliats. I que des d’aquesta manera ens perdoni i ens faci oblidar, el perquè d’una persona de tants anys al poder malgrat el que passava al país. I més enllà dels interessos que hi puguem tenir.

Potser tenim la tendència d’exonerar-nos de responsabilitat. Sempre és l’administració qui no fa els deures. Parlar d’administració és com intentar identificar allò que no és pot concretar en res ni en ningú. O és culpa del Govern, sigui quin sigui, el del municipi, el nacional, el de l’estat, o quan cal, parlar de la “posició europea”. Del més proper al més llunyà tot és culpa d’un altre que no és al meu àmbit. Que no és la meva responsabilitat. O potser SÍ.

La mateixa responsabilitat o corresponsabilitat que se’m derivava a la reunió. Des de la més petita actuació, a la feina o des de casa, a la més macro i global. I sabent que res del que passa al món, passa sense que nosaltres no hi tinguem ni res a dir, ni tampoc ens puguem exonerar d’un poc de responsabilitat.