Un tema esgarrifós ha saltat a les pantalles de televisió en reportatges com Torneu-me el fill (TV3, Sense ficció, Montse Armengou i Ricard Belis) i Bebés robados en España (La Cuatro, Reporteros, Clara Sánchez-Castro Bonfill). El primer barreja informacions periodístiques amb la recreació cinematogràfica d’històries, que li resten valor testimonial; el segon es redueix a la investigació i adquireix un to més directe. Amb els seus matisos, els dos programes resulten convincents i interpel·ladors. Presenten investigacions que estan en curs en alguns jutjats. Les denúncies han anat en augment.
Els nens robats apunten a bebès que, acabats de néixer, van ser arrabassats a la seva mare amb mentides («ha nascut mort»...) i, en la majoria de casos, venuts per a l’adopció mitjançant grans quantitats de diners. Aquestes dones es van veure desbordades pels esdeveniments. La seva preparació escassa, la fragilitat en les situacions viscudes, la necessitat d’amagar embarassos... les van deixar desarmades davant d’un entramat sòlid que sabia com actuar. La seva vida va quedar marcada per sempre per una angoixa indescriptible. Han caigut en un forat negre que les precipita cap a l’abisme del dubte permanent. Els nens robats, a la vegada, quan ho han descobert, se’ls ha ensorrat el món, adverteixen la seva vida com una mentida i lluiten, tot i les dificultats gairebé invencibles, per trobar les seves arrels.
S’han esgrimit raons polítiques, religioses i econòmiques per explicar aquests fets. Probablement, hi haurà molta dosi de veritat en tot això, però es corre el risc de la simplificació. El franquisme, per exemple, va resultar ser un escenari adient per a aquestes pràctiques, perquè la repressió, el silenci, la manca de democràcia... enfonsaven en la impunitat aquests fets. Però, reduir-ho al franquisme seria, pel cap baix, ingenu, com atribuir-ho exclusivament a institucions religioses. Perquè es poguessin produir fets com aquests, hi havia d’haver una connivència de molts protagonistes: els pares compradors, els metges de les clíniques, el personal d’infermeria, les institucions religioses o laiques on es produïen els parts, els mediadors que s’enriquien amb la venda, els serveis de tramitació, els funcionaris que falsificaven les actes de naixement... Un sistema podrit els tentacles del qual comprenen espais impensables.
L’ona expansiva d’aquesta tragèdia humana és demolidora. Més enllà dels que busquen els seus pares o els seus fills, les ferides dels quals són difícils de cicatritzar, moltes altres persones perdran, amb motiu o sense, la confiança bàsica en la vida. El dubte, la mentida i l’engany... desemboquen en el vertigen i en el buit.
La justícia podrà resoldre els casos més fàcils i haurà de fer tot el possible per atendre els demandants, però, malauradament, hi ha persones que hauran de viure amb l’interrogant fins al final.
Per què no som capaços d’obrir els ulls quan passen els esdeveniments i triguem tants anys perquè aflorin els problemes? Helen escriu al bloc Sense ficció de TV3: «Ara anem a altres països a adoptar nens, sobretot a la Xina. No sabem qui són les mares d’aquests nens, paguem l’orfenat, fem papers i tornem amb la nena, tan petita, tan bufona. A veure si d’aquí a 25 anys, veurem un documental sobre els infants robats de la seva mare a la Xina i venuts a famílies catalanes.»
La cobdícia, transversal en el temps i en l’espai, busca objectius nous. Les clíniques avortistes s’enriqueixen amb noves tragèdies.
