La pregunta és retòrica. Tots sabem on són les dones cristianes catalanes. Allà on faci falta, i més encara, però sempre a l’ombra. Potser caldria titular el post “On no són les dones cristianes”.
Només hem de mirar les fotos, només hem de passar un cop d’ull a alguns dels últims esdeveniments eclesials. Com a botó de mostra, dos dels actes recents més importants: el debat sobre “Església, Cultura i País” al Seminari Conciliar de Barcelona i la celebració dels 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya a Montserrat.
Si parlem d’Església, Cultura i País o del passat, present i futur de les nostres Arrels Cristianes, com podem fer-ho si no escoltem també la veu de les dones? Potser no hi ha dones cristianes catalanes prou preparades per afrontar aquests temes? O potser les dones són invisibles? O potser a Catalunya les dones només surten de l'ombra per netejar un altar?
Penso, per exemple, en l'absent altaveu que s'ofereix a les abadesses dels monestirs catalans. Per què a la celebració de Montserrat de dissabte passat no es podia convidar a parlar l’abadessa de Sant Benet, Montserrat Viñas, o l’abadessa de Sant Pere de les Puel.les, Gertrudis Nin?
Penso també en altres dones catalanes creients, i descobreixo en tots els camps i sectors personatges als quals seria bo donar més veu, més presència pública, més rellevància. Només com a tall d’exemple citaré el nom de Núria Calduch, biblista i professora a la Universitat Gregoriana de Roma, amb un bagatge intel.lectual i un prestigi internacional que caldria recordar a algun desmemoriat.
No estic parlant de quotes. Estic parlant de mirar al voltant amb els ulls i el cor ben oberts.
I Jesús digué a Maria Magdalena: Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu."
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.