Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

 

El nou any ens ha portat una merescuda calma després del neguit —desitjat i temut— de les festes de Nadal. Un cop passats els reis, hem descobert, amb un cert desencís, que la felicitat que ens prometien els grans magatzems, i els àngels de cartró, dura tan poc com les lluminàries dels carrers, i així hem anat recuperant la rutina que ens permet pair amb tranquil·litat els torrons i les enyorances.
 
Sento a dir que són dies on els sentiments embullats  deixen un gust agredolç a la boca del cor, possiblement perquè ens hem entestat en repetir rutines que no entenen d’absències, en comptes d’imaginar noves relacions.
 
Sento a dir que el temps ha passat sense tenir gaire temps de gustar-lo. El temps s’escorre entre els dits de la pressa, entre nosaltres i l’instant present. Llegeixo: «Constatamos que en nuestra experiencia de las cosas todo es prescindible, salvo lo que hay en el instante, que tiene la cualidad de Dios» (El Dios de la perplejidad, Herder). Déu es fa present en un instant viscut en presència. La resta, tot, és prescindible.
 
Déu i nosaltres en cada instant, sigui com sigui, vingui com vingui.