Pasar al contenido principal

Gràcies a una família catalana que ens van acollir a mi i a la meva dona a Basilea, aquest cap de setmana passat, del 7 al 9 de gener, em vaig poder dedicar a fer un intensiu per l’arquitectura religiosa suïssa, tot i que estant allà tampoc no em podia haver perdonat no haver anat a veure el Vitra Campus (un autèntic parc temàtic arquitectònic amb obres de Frank Gehry, Àlvaro Siza, Herzog&De Meuron o Tadao Ando entre d’altres) i el seu símil al Campus Novartis (amb perdó de la germana Teresa Forcades). Espero poder tractar amb més profunditat cadascuna de les obres visitades, de manera que avui us vull presentar tan sols un tast del que ha estat aquest cap de setmana.
El primer objectiu a assolir era la visita a la Capella de Notre Dame du Haut, coneguda popularment com la Capella de Ronchamp, de Le Corbusier. Divendres al matí, després de deixar els nens de la família a l’escola, ens hi vàrem encaminar. Al cap d’una hora ja podiem veure l’inequívoc perfil de la capella presidint el turó de Ronchamp amb la seva característica “coberta-musclo” com l’ha qualificat una amiga meva. Després de recòrrer la capella perimetralment i deixar-nos impactar pel diàleg entre les formes i el paisatge, vàrem accedir a la capella per la porta nord, flanquejada pels dos absis que la signifiquen. Un cop a dins, sorprén l’exquisida composició de l’espai, on cada element cobra sentit propi i no per això deixa d’integrar-se en el conjunt. Tot i ser un lloc turístic i fita del pelegrinatge lecorbuserià, la capella és sobretot lloc de pregària i es té cura com a tal. Cada altar té una espelma encesa, una creu i una bíblia que ens recorden que estem en lloc sagrat. Això sí, fa un fred que pela!, així que no ens hi vàrem poder estar tot el matí. Per la tarda, visita al Campus Vitra, recollida dels nens i passejada pel centre de Basilea on, curiosament, vàries esglésies protestants han esdevingut equipaments públics, com és el cas del museu d’història de la ciutat, o espais interconfessionals amb servei de bar a l’interior (Església de Elisabeth).
Al matí següent ens vàrem encaminar cap a Sumvig, un poblet perdut dels Alps, per veure la Capella de Sant Benedicte de l’arquitecte pritzkeà Peter Zumthor, l'arquitecte asceta. Degut a un error de planificació, arribar-hi ens va costar sis hores de camí que ens van fer passar pel túnel més llarg d’Europa (el pas de Gottard) per acabar passant després pel gelat pas de Lucamagno, on la blancor envaeix l’ànima esporuguida. Finalment vàrem poder arribar a aquesta petita capella que s’enclava en la muntanya com una barca amarrada a port. A semblança de La Ronchamp, la capella es situa en un paisatge sublim amb el qual es relaciona en la seva forma externa però al qual es tanca en el seu interior. Un cop a dins ens vàrem trobar amb un jove arquitecte escocès fent-ne un esboç i la seva abnegada esposa que estaven de lluna de mel... per sort, la meva dona va trobar algú amb qui compartir les penes després d’un camí tan llarg!.
La tarda encara ens va donar per passar per la ciutat de Chur, vora Davos, i vistar el brutal Centre Parroquial de la Santa Creu, de l’arquitecte Walter Förderer. Un curiós complex parroquial de formigó articulat entorn d’un pati al qual s’accedeix per sota d’un campanar-torre de dimensions considerables. El conjunt no deixa de semblar-se al que JRR Tolkien narra sobre el regne dels nans a “Mines Mòria”. Tot i que l’espai és acollidor, hi ha un excés de gratuïtat formal i compositiva que no respon a cap simbolisme sinó més aviat a un joc de tetris. Nota pràctica: si entreu el cotxe al pàrking parroquial no us oblideu de pagar tot just en baixeu, o al marxar us trobareu un sobret que us reclamarà uns diners extra si no voleu que la mateixa parròquia us denuncïi a la policia. Suïssa té aquestes coses.
El darrer dia vàrem anar tots plegats a la missa en castellà de la Parròquia Dom Bosco. Una església molt interessant pel seu minimalisme que la fa similar a l’arquitectura que Rudolf Schwarz va plantejar en el Temple del Dia de Curpus d’Aquisgrà (1928) seguint el pensament litúrgic de Romano Guardini. Sorpén a l’interior una gran nau pelada de tot ornament on només compta la llum dels finestrals superiors i la gran i fina creu que abarca tot el presbiteri. Aquí sí queda clar què és l’important. El matí encara ens va donar per visitar l’església de Sant Antoni, de Karl Moser. Un immens temple de formigó armat (el primer que es va fer a Suïssa amb aquest material) del 1925-27 que compta amb un espai interior il·luminat per uns grans vitralls que el desmaterialitzen banyant-lo de colors. Aquest efecte lumínic queda ampliat després d’accedir per l’obscur accés principal al temple que, curiosament, no es situa en la via rodada principal sinó en l’extrem que el delimita amb el bloc de vivendes amb el qual conforma la façana del carrer, deixant un pas cap al pati interior on hi ha el centre parroquial. Abans de tornar a Barcelona, com que l’amic que ens acollia treballa a Novartis, encara vàrem poder visitar breument el campus de l’empresa que ha copiat la exitosa fòrmula del Vitra Campus: un seguit d’edificis d’arquitectes famosos (Moneo, Gehry, Tadao Ando, etc) situats al llarg d’una nova rambla.

Encara em van quedar coses per veure, especialment les capelles de Mario Botta a la part italiana, "Jenseits" la capella per joves de Zúrich (us en vaig parlar aquí), i l’Església de Pius X de Franz Füeg (deixeble de Mies Van der Rohe) a Luzerna, però sempre s’ha de deixar alguna excusa per tornar a viatjar, oi?

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.