Pasar al contenido principal

Sempre que puc, fujo, durant les festes nadalenques, a Morgovejo, un petit poble al nord oriental de Lleó.

El primer que hi respiro és silenci. Mentre passejo pels boscos nevats, mentres troto per les muntanyes, tinc la impressió que en aquest petit racó de món, el temps no passa, que la història es para. Tot és allà on era abans de marxar. Els cims no s'han mogut. Les carenes estan cobertes de neu, però estan allí, com sempre, quietes, impertèrrites, esperant el pas d'algun intrèpid explorador.

El contrast amb el ritme de la gran ciutat, amb la velocitat dels dies quotidians, no deixa de sorprendre'm. M'agrada observar com cauen els flocs de neu des del meu estudi mentre cerco de donar cos a una idea fugissera, però encara em plau més abrigar-me i sortir a l'exterior, sentir l'aire fred sobre la pell, les passes d'algun cèrvol. Em plau veure com corren els isards cap a munt, brincant de roca en roca. Sento una sana enveja en veure'ls tan àgils, tan veloços, tan adaptats al seu medi.

Els habitants del poble, però, sí que canvien. Hi ha algunes absències, persones que no han arribat a final d'any. Són recordades. Hi ha algun naixement. Molt pocs. També hi ha les xafarderies de les cuines i les pantalles de televisió que serveixen per matar les hores de soledat, durant les llargues tardes fosques de desembre i de gener.

Em plau sentir com cremen les brases, el contrast entre la vida interior i la vida exterior. Aquest paisatge dóna pau, però, a la vegada, també inquieta, perquè mentre tot resta igual, hom s'adona que el temps no ha passat en debades i capta, amb resignació, que no hi serà sempre per contemplar aquests paisatges.

"Sia'm la mort una major naixença". L'expressió maragalliana pren tot el seu significat quan contemplo les crestes gelades i els caramells que pengen des de les roques. És meravellós entendre l'altra vida com una major naixença, com una plenitud de sentits, com una forma de presència tan diàfana i nítida que ara no podem ni imaginar. Aquestes contrades, encara molt verges a la petjada humana, són petites mostres d'aquell paradís que mai no hauríem d'haver destruït. La nostàlgia del paradís perdut adquireix tot el seu relleu.

Grupos

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.