Actualment tothom parla del canvi però sembla que en el món de l’educació tenim un plus. Efectivament, l'escenari educatiu en general i la universitat en particular són proclius a la reflexió sobre el canvi. Trobo tres principals raons de pes que explicarien el fenomen: el seu doble rol d'observatori i de motor, la funció d'interfície i la necessària adequació a la contemporaneïtat.
La universitat investiga la realitat que s’esdevé canviant i vol transformar-la a base d’innovació. Alhora, l'escola transmet els coneixements bàsics per viure en un món en constant evolució. Parlem, avui en dia, de l'assoliment de les necessàries competències per actuar i conviure en un futur ben divers. D’altra banda, la universitat i l’escola exerceixen de nodes socials principals. Són veritables centres de trobada de vectors amb diferent connotació: famílies i equips educatius; centres i empreses; coneixements i processos d'ensenyament-aprenentatge; joves generacions i generacions veteranes; sabers i aplicacions; tradició i projecció; governança i corresponsabilitat... Finalment, escola i universitat es caracteritzen per una voràgine de canvis com a conseqüència dels renovats marcs que intenten millorar el sistema. La LOE i la LEC, el Pla de Bolonya o l'Estratègia Universitat 2015... Per tot això, es dedueix una anàlisi del canvi necessària i justificada encara que de vegades hi constatem que les nostres institucions educatives més aviat perceben el canvi abans de generar-lo. Però abordem tot el canvi? L'essencial? El més necessari, potser?
Sovint passem de puntetes sobre com afrontem el canvi des de la nostra tasca d'educadors. Sí, de la nostra pròpia experiència de canvi. O dit d'una altra manera: desenvolupem alguna introspecció seriosa sobre aquesta qüestió? Tot educador experimenta un doble dinamisme en relació al canvi. El primer és aquell derivat de la constant interacció amb el coneixement i amb els alumnes. Efectivament, l’educador és un ésser relacional amb dos importants factors de canvi: les persones i les ciències. El segon, aquell que resulta del treball en un centre neuràlgic que constata, genera, gaudeix o pateix el canvi continu. Així doncs, afrontar o no afrontar aquesta qüestió no resultarà un tema menor. En concret, tot això ens predisposa de forma diversa davant la recerca de la veritat, la manera de desenvolupar la formació integral, la creativitat i el compromís davant els problemes, la relació amb el diferent... Aquesta autoexploració no és terapèutica però no crec que hom pugui arribar a ser un bon educador sense ella.
Publicat a Catalunya Cristiana, edició 1630, 19 de desembre de 2010, p.12
Grupos
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.