Sant Pau i les dones

Quan es pensa en l’apòstol Pau i les dones, sempre ve al cap el famós “Dones, sotmeteu-vos als marits…”, que surt a les cartes als Colossencs (3,18) i als Efesis (5,22-24). Però el que passa és que, segons tots els indicis, aquestes cartes no són de Pau, sinó d’alguns deixebles de la segona generació que, empesos per les ganes de donar estabilitat al cristianisme que cada cop arribava a més gent, per una banda volen mantenir les intuïcions bàsiques, però alhora volen evitar una excessiva ruptura amb els costums socials de l’època.

Perquè, si anem més enrere, les cartes que tenim com a segures de Pau (1 Tessalonicencs, 1 i 2 Corintis, Gàlates, Filipencs, Filèmon, Romans), què diuen? Pau és, sens dubte, un home del seu temps, i per tant té coses que a ell li semblen òbvies i a nosaltres no. Per exemple, que “l’home és cap de la dona” (1 Corintis 11,3). Però alhora, té afirmacions decididament igualitàries: “Que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit: No és la muller qui disposa del seu cos, sinó el marit, com tampoc no és el marit qui disposa del seu cos, sinó la muller” (1 Corintis 7,3-4). També contempla la possibilitat que l’home o la dona puguin separar-se, sempre que no es tornin a casar; la separació comportava, aleshores, que la dona pogués tornar a actuar amb independència, sense dependre d’un home (1 Corintis 7,10-11). Als que defensen que l’home és superior a la dona perquè la dona va ser treta d’una costella de l’home, els diu: “Per al Senyor no hi ha dona sense home ni home sense dona; perquè, si bé la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11-12). I, com un bon resum, té una afirmació clarament rupturista amb el seu ambient, i que més d’un problema devia comportar a les dones (i als esclaus) que volien traduir-la a la pràctica: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Gàlates 3,28).
Tot això comportava, també, papers de lideratge femení dins la comunitat. Un text sobre qui ha d’anar amb el cap cobert i qui descobert, ens dóna una notícia que va més a fons que la indumentària i ens fa veure que les dones, a les comunitats fundades per Pau, tenien papers rellevants com els dels homes: “Quan un home prega o profetitza amb el cap cobert, deshonora el seu cap, i quan una dona prega o profetitza amb el cap sense cobrir, deshonora el seu cap” (1 Corintis 11,4). [A la mateixa carta, tanmateix, hi ha un text contradictori amb això, a 1 Corintis 14,34-35: hi ha qui diu que es tracta d’un afegit posterior, importat de 1 Timoteu 2,11-12, i qui diu que és una concessió per quan hi havia els marits davant, ja que no es veia gens bé que les dones tinguessin aleshores protagonisme].

El lideratge femení es veu també en el fet que coneixem tot de dones amb papers dirigents i que trobem citades sobretot a Romans 16,1-16, com ara Febe, anomenada “diaconessa de l’església de Cèncrees”, o Júnia, que és anomenada “apòstol”.
I bé. Arribem a la segona generació, a la qual corresponen les cartes als Colossencs i als Efesis. I ens trobem dos textos bàsics: Colossencs, de 3,18 a 4,1, i Efesis, de 5,21 a 6,9. Aquí es defensa l’ordre, enfront de les excessives llibertats que es prenien les dones, els esclaus, i els fills. Cal dir que l’ordre que es defensa es presenta amb un gran intent de compensar-lo, perquè a l’època aquella ningú no deia que els marits han d’estimar les mullers, que els pares no han d’exasperar els fills, i que els amos no han de maltractar els esclaus, i aquestes cartes ho diuen. Però ja no hi ha el to de llibertat que es respirava en els textos de Pau. Ja no es diu, per exemple, que el cos de l’home és de la dona i el cos de la dona és de l’home. Ara, l’afirmació és aquesta, sense reciprocitat: “El marit ha d’estimar la muller com el seu propi cos. Qui estima la muller s’estima a si mateix”. I, certament, cap insinuació que les dones puguin prescindir d’estar amb un home: no hi trobem cap lloança del celibat, com Pau fa més d’un cop, ni menys encara cap possibilitat de separar-se.

I arribem a la tercera generació, la de la primera institucionalització cristiana, representada per les cartes a Timoteu i Titus. Aquí (1 Timoteu 2,9-14) l’autor ja defensa directament el paper de la dona sotmesa a l’home, sense compensar-ho amb exhortacions a l’home, i deixant clar que no hi ha lloc per a cap lideratge femení. I argumenta, contra el que deia Pau: “Perquè primer va ser format Adam i després Eva. I no fou enganyat Adam, sinó que va ser la dona la qui va ser enganyada i va cometre el pecat”. I després, per arreglar-ho, ho espatlla definitivament: “Tanmateix, la dona se salvarà gràcies a la maternitat, si conserva amb tota discreció la fe, la santedat i l’amor”.
Sens dubte que les dones, en les comunitats de Pau, a partir del que deduïen de la seva fe, eren més lliures i més protagonistes del que era habitual en aquelles societats. I això va crear conflictes, i a mesura que va anar avançant el temps, els desigs o les necessitats institucionalitzadores van anar rebaixant els plantejaments. Jo crec que el fet que tinguem al Nou Testament escrits que ens van mostrant el procés que va seguir la comunitat cristiana dels inicis no és cap nosa, sinó al contrari: adonar-se que els criteris d’actuació es mouen i canvien, ajuda molt a relativitzar… Però, això sí, estaria bé que aquestes coses s’expliquessin més a la gent.
Josep Lligadas