Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Francesc Manresa/ Església de Tarragona) Puc donar testimoni fidel d’haver estat a prop de la vida i de la mort d’aquell qui em fou mestre, germà, amic i guia en el discerniment de l’Esperit, fins a l’hora del seu traspàs. Una relació personal tan estreta dificulta la crònica escrita, perquè el garbuix de sentiments, confidències i complicitats d’una amistat tan sòlida son més un entrebanc que una ajuda a l’hora d’objectivar el testimoni. El capteniment i el respecte, delicadament afectuós, m’obliguen a la contenció discreta, sense renunciar però al foc interior.

Tots els qui l’hem conegut I tractat, ni que sigui ocasionalment, convindrem que Mn. Josep fou una persona excepcional, com ens recordava el Sr. Arquebisbe, “sacerdot eminent i estimat, ara ja patrimoni qualificat de la Nostra església, tant pel seu testimoni com per la categoria de la seva obra pastoral, literària i artística, tota ella al servei de l’Evangeli”, amb una fidelitat insubornable a l’Església i amb una atenció preferente pels malalts i per la gent més humil i senzilla. En donarien fe als quatre vents molts pobres i transeünts. I sobre tot aquells quatre indigents de la part alta de

Tarragona que cada diumenge eren obsequiats amb un pollastre a l’ast i una ampolla de cava.

 

No és aquest el moment ni el lloc per fer una valoración global de la vida i de l’obra de Mn. Josep. És una personalitat tan rica i ampla i a la vegada tan singular en la vida de l’Església de Tarragona, que bé mereixeria, amb justícia, una aportació plural pel que ha significat i significarà el seu pas entre nosaltres. Sense oblidar a les dues personalitats que, al meu parer, van forjar l’ànima sacerdotal de Mn. Josep. Em refereixo a aquell sant rector cartoixà de Cervià de les Garrigues que va fer alenar l’Esperit de Déu en el naixement de la seva vocació. I a Mn. Francesc Camí, el sant i humil rector de Guimerà, el primer poble d’on Mn. Josep en va ser també rector.

 

Tanmateix, vull deixar constància de la seva opció radical, presa en un moment clau de la seva vida, de la qual me’n va fer confident. Ell, home intel·ligent, dotat d’una eloqüència eminent i del sentit de les belles arts, tenia les portes del món ben obertes als cinc sentits. I, com Mn. Cinto Verdaguer, es va trobar en la crisi de triar entre “el Calze” (el Ministeri Ordenat) o “la Lira” (l’Art i la Literatura). Fou dura i internament angoixosa la prova. Ell, home de gust estètic, pulcre I refinat, coneixedor com ningú de

l’ars mètrica i apassionat de la bellesa visual, va renunciar al reclam mundà i no va anteposar res a la seva crida al ministeri sacerdotal. Així doncs, la Literatura la posà

al servei del poble fidel en les nombroses composicions de Goigs i al servei de l’estudi dels grans Pares i mestres de l’Església. En l’any Jubilar dels nostres màrtirs ens en

va deixar uns bells textos erudits i lluminosos.

 

El seu saber en l’art el posà al servei de l’Església universal en els seus anys com a Secretari General del Pontifici Institut d’Arqueologia Cristiana a Roma, sense deixar la

dedicació a la seva església de Tarragona.

 

I sobretot, la seva paraula, oratòria singular i molt personal, nodrida de saviesa i convicció, verb roent en el fornal poètic de la seva vida interior, es va fer servidora

humil de la Paraula de Déu que els seus llavis convertien en una bellíssima catequesi, com si de la seva boca en sortís tota la imatgeria, color i bellesa d’aquestes portalades

i retaules del romànic i del gòtic de les nostres esglésies i catedrals. I han de quedar a la memòria col·lectiva de la nostra església la glosa en el retorn de les despulles del nostre estimat Cardenal i la glosa en les exèquies del Sr. Arquebisbe Pont i Gol. Dos textos significatius, el més formós, just i merescut tribut a la vida i a l’obra dels dos nostres Pastors.

 

Dono testimoni, també, d’alguns trets vitals a partir del seu itinerari interior en els últims dies de la seva vida i que el Sr. Arquebisbe va glossar, en part, en la seva homilia exequial. Ell, tan amarat de la mística de Joan de la Creu, de Santa Teresa i, sobretot, de Santa Teresina, va viure en ell mateix la nit fosca de l’ànima. Ell, que de la

Paraula en feia Poema i del Poema en creava Bellesa, va experimentar com el mateix Déu imprimia en el seu cos i en la seva ànima els Poemes del Servent de Javhè. Ha

sentit la fiblada de la temptació, ha vist la lletjor del pecat i es veié abocat a l’abisme del “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat?”. Com Teresina, s’ha assegut a la taula dels pecadors. Humanament desfigurat en el seu cos els últims dies, puc assegurar que visquè transfigurats en l’Esperit.

 

En la seva extrema feblesa i debilitat, el seu rostre es feia més transparent i el seu somriure amatent i agraït a qui l’anava a visitar era com el d’un infant que espera l’abraçada definitiva. De la nit de Joan de la Creu passava ara a la simplicitat i pobresa d’un Francesc d’Assís, un altre dels grans referents de la seva vida. Com el pobrissó, deia sovint “Deus meus et omnia” – el meu Déu i el meu tot-. La cadira del dolor ha estat la més fecunda i definitiva càtedra del seu mestratge.

 

Mn. Josep Martí era un home apassionat de la Bellesa, enamorat de l’Amor, això és, del Déu, tres vegades Sant, com em deia sovint. Amor que l’ànima poètica de Mn.

Josep el vivia a la manera dels amadors i cavallers de la poesia trovadoresca. Aquest enamorament cristià el cristalitzà en els misteris del Rosari, síntesi de la vida de Jesús en la contemplació de Maria. Ho diré amb les seves mateixes paraules “Santa Maria, roser de tot l’any, florit de goig i de llum, de dolors i al·leluies, “laus perennis” d’un rosari que no cau mai dels dits dels amadors”.

 

Ben cert, el mateix rosari que el va acompanyar fins a la mort amb la melodia de l’estrofa que ell mateix va escriure als Goigs de la Mare de Déu de les Besses: “Mare de Déu adormida, vetlleu per la nostra mort/ Oh que dolça la ferida/ si ens occís

l’amor fort”. I acaba amb el millor, el més bell i el més breu testimoni que Mn. Martí ens deixa d’ell mateix: “Ah cor meu, com et professes / cavaller enamorat”. I tu, que em llegeixes I jo, que ho he escrit, acabem l’estrofa: Mare de Déu de les Besses, acolliu-lo a l’Eternitat.

Text publicat al número d'octubre de la revista diocesana Església de Tarragona.