Era un desig del bisbe Carles Soler que finalment posarà en marxa el seu successor. Aquest diumenge el bisbe Francesc Pardo ordenarà els tres primers diaques permanents de la diòcesi de Girona. Trenta anys després de la primera ordenació a Catalunya, totes les diòcesis catalanes comptaran amb el servei dels diaques permanents.
Els diaques permanents són un ministeri present en els primers segles del cristianisme que després va anar desapareixent a l’Església llatina, deixant el diaconat només com un pas previ a l’ordenació dels capellans. El Concili Vaticà II va recuperar als anys 60 aquest tipus de ministeri com a permanent però la seva implantació ha estat molt lenta. Segons els textos del Concili, els diaques tenen un perfil propi dins l’Església catòlica: “serveixen el Poble de Déu en la diaconia de la litúrgia, de la paraula i de la caritat”. A nivell pràctic, es tradueix en que poden batejar, presidir la celebració d’un matrimoni, o realitzar el ritu d’un enterrament, entre altres. A l’altar, es distingeixen per portar l’estola creuada.
Així, els diaques permanents podem assumir funcions semblants a les dels capellans -excepte celebrar l’Eucaristia- però alhora poden ser homes casats. La novetat de reintroduir un ministeri al quan hi poden accedir persones no cèlibes ha estat un dels motius que han entorpit la seva extensió. Cada conferència episcopal ha hagut de decidir si es recuperava aquesta figura i, per exemple, a Espanya, no es va aprovar fins el 1978.
A Catalunya, la recuperació del diaconat permanent es va fer efectiva el 1980, quan el cardenal Jubany va ordenar el primer diaca permanent a Barcelona. Però ha trigat trenta anys a arribar a totes diòcesis. De fet, la penúltima va ser Solsona, que fins el 2008 no va ordenar el primer diaca permanent.
En el cas de Girona, es va tirar endavant de forma definitiva el 2004 quan es va veure que era possible prendre una decisió. Per això, el bisbe Carles Soler va crear una comissió i va promoure diverses consultes. La resposta positiva es va concretar en un decret de reinstauració del diaconat permanent a Girona el maig del 2005. Després del procés de formació i preparació necessària, al cap de cinc anys aquest diumenge seran ordenats a la catedral Joan B. Esteve, de Girona; Josep Farrerons, d’Arbúcies; i Joan Robé, de Canet de Mar; el dos primers casats i el tercer solter.
Precisament, en el número d’aquest mes de la revista del bisbat de Girona El senyal, el bisbe emèrit Carles Soler destaca en un article que “el diaca no és un sacerdot de segona categoria, ni tampoc un laic qualificat” i justifica aquest pas dient que “el diaconat permanent, que les Esglésies d’Orient sempre havien mantingut i que pot conferir-se a homes casats, constitueixen un enriquiment important per a la missió de l’Església”.
Gairebé 50 anys després del Vaticà II, al món hi ha uns 37.000 diaques permanents, principalment de països europeus. Aquest xifra ja representa gairebé un 10 per cent del nombre total de capellans que hi ha al món, però aproximadament la meitat de les diòcesis no han volgut implantar aquest ministeri. Amb els tres nous diaques permanents de Girona, a Catalunya s’arribarà gairebé als noranta diaques permanents: 38 a Barcelona, 17 a Sant Feliu de Llobregat, 7 a Terrassa i a Vic, 6 a Lleida, 5 a Tarragona, 3 a Solsona, 2 a Tortosa i 1 a Urgell.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.