El salm 104 és un himne a la glòria del creador; d’ell en llegim uns versets escollits en funció de la festa de la Pentecosta que avui celebrem.  Els versets 1-4 són una lloança a Déu; del 5 al 9 canten la victòria sobre l’oceà primordial i l’assentament de la terra; del 10 al 12 estan dedicats a les fonts d’aigües i als rius; del 13 al 18 es parla de les pluges que beneficien la terra; del 19 al 24 mostren com Déu és Senyor del dia i la nit; del 25 la 27 parlen del mar. Els versets 27-30 afirmen que del Senyor en depèn tota vida i els versets 31-35 són una conclusió en to de lloança.

Me van a perdonar porque este artículo caducará en 24 horas. Pero estoy asombrado de cómo algunos han convertido la elección del nuevo presidente de la Conferencia Episcopal Española en una campaña política, mediática y digital. No descubriremos ahora que en los procesos de elección de estos cargos siempre hay intereses y poder. Pero en esta ocasión quizás ha llegado a extremos casi cómicos.

La revista online per a preveres EL BON PASTOR va ser fruit directe de l’Any Sacerdotal 2009 i, més concretament, d’una conferència que va donar el Cardenal Clàudio Hummes en la Facultat de Teologia de Catalunya uns quants mesos abans del gener de 2010, data del primer número de la revista. Les paraules del Cardenal Hummes, aleshores Prefecte de la Congregació per al Clergat, amarades d’espiritualitat i saviesa, van estimular-nos a proposar un instrument que contribuís a la unió dels preveres, tant diocesans com religiosos.

Ja em perdonaran el títol però no és el cas. A mi em va confirmar mossèn Vidal Aunós, el qui anys després va acollir la tancada d'immigrants a la parròquia de Sant Maria del Pi. I em va confirmar a  la parròquia de Sant Medir, on es va fundar Comissions Obreres clandestinament durant el franquisme.

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat.

Hi ha moltes maneres de classificar esglésies.

  EL CENTRE

Es fa un silenci intens i interrogant. Alguns et miren com si haguessis dit un enigma indesxifrable; altres no mostren cap reacció, potser mai havien sentit el que has dit fa uns instants; però vaig entendre les teves paraules i les arrels que les nodrien. Feia uns dos anys que et van batejar per Pasqua a la catedral en aquell nombrós grup de catecúmens. Feia un any que t’havies llicenciat en físiques i al cap de pocs dies te n’anaves a Alemanya per tres mesos.

Què ha dit l’Andrea? “El centre de la meva vida ara és Jesucrist.”

Diumenge XIV de durant l’any

Barcelona, 5 de juliol de 2020

A l’Evangeli d’avui hi ha una afirmació de Jesús que val més que tots els programes polítics i que totes les estratègies pastorals. Què ens diu Jesús?

“Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats que jo us alleujaré.” De qui es tracta aquí? A qui convida Jesús?

Els primers són els fatigats per culpa dels grans esforços que han de fer. Aquells que senten com les seves forces es debiliten i apaguen.

 

 

La pregunta és clara i esfereïdora. Què passa amb els pobres? O si es vol, que passava, que passa i que seguirà passant amb els pobres? La pregunta accepta, malauradament, tots els temps del verb perquè la resposta de fa vint anys, de fa deu anys, de l’any passat, d’avui, de demà és sempre la mateixa: El 20% de la nostra societat viu a la pobresa i aquest percentatge no s’ha modificat substancialment ni en el millor moment del cicle de creixement econòmic.

Demà és el dia de Sant Tomàs, l’apòstol, aquell al que Jesús digué “Porta el dit aquí i mira’m les mans; port ala mà i posa-me-la dins el costat”, aquell que  no admetia la Resurrecció mentre no tingués una confirmació pragmàtica de caràcter empíric, posant els dits a  a la ferida del costat, i a la vegada aquell que va fer una confessió de fe que omple el cor “Senyor meu i Déu meu!”. San Gregori Magne ja va afirmar que Tomàs ens va ajudar més amb la seva incredulitat que la resta dels apòstols amb la seva fe.