El salm 104 és un himne a la glòria del creador; d’ell en llegim uns versets escollits en funció de la festa de la Pentecosta que avui celebrem.  Els versets 1-4 són una lloança a Déu; del 5 al 9 canten la victòria sobre l’oceà primordial i l’assentament de la terra; del 10 al 12 estan dedicats a les fonts d’aigües i als rius; del 13 al 18 es parla de les pluges que beneficien la terra; del 19 al 24 mostren com Déu és Senyor del dia i la nit; del 25 la 27 parlen del mar. Els versets 27-30 afirmen que del Senyor en depèn tota vida i els versets 31-35 són una conclusió en to de lloança.

Me van a perdonar porque este artículo caducará en 24 horas. Pero estoy asombrado de cómo algunos han convertido la elección del nuevo presidente de la Conferencia Episcopal Española en una campaña política, mediática y digital. No descubriremos ahora que en los procesos de elección de estos cargos siempre hay intereses y poder. Pero en esta ocasión quizás ha llegado a extremos casi cómicos.

La revista online per a preveres EL BON PASTOR va ser fruit directe de l’Any Sacerdotal 2009 i, més concretament, d’una conferència que va donar el Cardenal Clàudio Hummes en la Facultat de Teologia de Catalunya uns quants mesos abans del gener de 2010, data del primer número de la revista. Les paraules del Cardenal Hummes, aleshores Prefecte de la Congregació per al Clergat, amarades d’espiritualitat i saviesa, van estimular-nos a proposar un instrument que contribuís a la unió dels preveres, tant diocesans com religiosos.

Ja em perdonaran el títol però no és el cas. A mi em va confirmar mossèn Vidal Aunós, el qui anys després va acollir la tancada d'immigrants a la parròquia de Sant Maria del Pi. I em va confirmar a  la parròquia de Sant Medir, on es va fundar Comissions Obreres clandestinament durant el franquisme.

Els bisbes de Catalunya han tret un petit comunicat on parlen amb autoritat sobre la realitat del país. Els bisbes han donat un pas important per sortir d’un llarg silenci mantingut en els darrers temps sobre el moment polític de Catalunya. És evident que davant dels dilemes de la societat catalana l’Església catòlica no pot estar en  silenci o amagar-se en la indiferència de la neutralitat.

Hi ha moltes maneres de classificar esglésies.

Leemos este domingo dos fragmentos del capítulo 11º de la carta de Pablo a los romanos (Rom 11,13-15.29-32). Pablo habla a los romanos como apóstol de los paganos. ¿Por qué este calificativo? Después de la estancia en Damasco, de la conversión y de una persecución, fue a parar a la ciudad de Antioquia, allí estaba establecida una comunidad de tendencia helenista, es decir, distanciada de los grupos cristianos que consideraban que para ser seguidores de Jesús era indispensable mantener las tradiciones judías de la circuncisión y las normas de pureza ritual.

Llegim aquest diumenge dos fragments del capítol 11é de la carta de Pau als romans (Rm 11,13-15.29-32). Pau parla als romans com apòstol dels pagans. Per què aquest qualificatiu? Desprès de l’estada a Damasc, de la conversió i d’una persecució, anà a parar a la ciutat d’Antioquia, allà hi havia establerta una comunitat de tendència hel·lenista, és a dir, distanciada dels grups cristians que consideraven que per ser seguidors de Jesús era indispensable mantenir les tradicions  jueves de la circumcisió i les normes de puresa ritual.

Quantes vegades ens han recomanat no complicar-nos l’existència? Per no prendre mal, hem acceptat la cuirassa de la indiferència. La vida ja et dona prou sotracs. Prendràs mal. Guarda distància i fes la teva. Ja m’ho conec. Més val que no t’hi emboliquis.

Preservem el jo del nosaltres. I callem. És una forma indirecta de tolerar l’abús. Fam, sequera, exili, marginació, pillatge, violacions, explotació laboral, destrucció del paisatge, malbaratament de recursos. La suma de tanta indiferència personal i col·lectiva perpetua la impunitat d’uns pocs. I la desgràcia de molts.

Avui 9 d’agost, diumenge següent al dia 3, celebrem la festa de la Mare de Déu del Miracle, la Verge Nena, que el 3 d’agost de 1458, al prat de Bassadòria, cap al tard, “que ja l’ombra passava els torrents”, s’aparegué al petit Celdoni. El nen de la Cirosa veié “una cosa semblant a un bell infant, la qual estava aguinollada ab les mans juntes envers lo cel, ab una bella creu que tenie en les mans”.