La celebració d'un concili provincial és un fet no freqüent en l'Església des de fa uns quants segles. El CPT de 1995, que aviat farà vint-i-cinc anys de la seva realització, va ser un dels primers després del Concili Vaticà II i del Codi de Dret Canònic de 1983, que va donar a aquesta institució dels concilis particulars -és a dir, no ecumènics- una nova configuració, d’acord amb la teologia que brollava de l’Església com a  poble de Déu.

Abro el día de hoy, 2 de agosto de 2019, “Noticias de Gipuzkoa”, cotidiano que leo todos los días en formato papel, y donde escribo, aunque cada vez mas irregularmente. Tras varias noticias de interés (entre ellas un más que interesante artículo de mi buen amigo Javier Urra “Cuando los padres se vuelven contra sus hijos”), veo en la página 15 del periódico, bajo la rúbrica “Política” una información sobre la tradicional procesión a la Basilica de San Ignacio del pueblo que le vio nacer.

Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci.

Diumenge XVIII de durant l’any. Cicle C

Barcelona, 4 d’agost de 2019

Jesús va conèixer a Galilea una gran crisi socioeconòmica. Mentre a Sèforis i a Tiberíades creixia la riquesa, en els poblets de mala mort augmentava la fam i la misèria. Els pagesos es quedaven sense terres i els terratinents construïen graners cada cop més grans.

 

 

4 d’agost: Diumenge 18 de durant l’any

 

Pregària d’aplec:

Preguem. Déu nostre, Pare i Pastor de l’Església. Feu que el vostre Esperit Sant la guiï amb la seva gràcia i la seva fortalesa

perquè mai no deixi de ser davant el món, tant amb la seva paraula com amb les seves obres, un testimoni fidel de l’Evangeli del vostre Fill Jesucrist.

Ell, que amb vós viu i regna en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles.

 

Pregària de comiat:

Hace unos meses, visitando a una parte de la familia, nos regalaron un brote de una planta que nos gustaba mucho. Cuando llegamos a nuestro piso lo pusimos en una maceta con tierra y lo hemos cuidado cada día desde entonces. Teniendo en cuenta mi poca habilidad para el cuidado de las plantas, me parece un milagro que haya echado raíces y que haya crecido como lo ha hecho. El problema es que por vacaciones nos marcharemos unos días, así que… ¿quién regará la planta cuando no estemos?

Fa uns mesos, visitant una part de la família, ens van donar un esqueix d’una planta que ens agradava molt. Quan vam arribar a casa el vam posar en un test amb terra i l’hem estat cuidant cada dia durant tot aquest temps. Tenint en compte la meva poca habilitat en la cura de les plantes, em sembla un miracle que hagi aconseguit fer arrels i que hagi crescut com ha crescut. El problema és que per vacances, marxarem fora de casa uns dies, així que... ¿qui regarà la planta quan no hi siguem?

 

 

Escric des de Santiago, on hem anat amb la Mercè a celebrar que fa vint-i-cinc anys que sortim junts, i que aquest inici va tenir lloc precisament en un viatge a Galícia.

Per arribar aquí, hem passat per Santo Domingo de la Calzada, i allà vaig pensar que podríem encomanar-li al sant del lloc i a sant Ermengol que mirin d’ajudar a desbloquejar la lamentable situació política que estem vivint tant a Catalunya com a tot Espanya.

Us compartiré una confidència: avui fa deu anys que vaig abraçar per primer cop la meva filla. Estàvem a Etiòpia, fets un sac de nervis i un garbuix de preguntes i il·lusions expectants. Feia anys que havíem fet els tràmits per a l’adopció i ara era l’hora de la veritat.  Va arribar un cotxe del qual sols se’n veia la cara del conductor, semblava que no era el que esperàvem perquè no veiem els nens i nenes, però va resultar que sí.

(Fra Josep Manuel Vallejo) 

Una de les claus de la vida cristiana és la descoberta de la pròpia fragilitat. La nostra misèria, fins i tot el pecat, són la via sacra que ens pot conduir, si volem, a la intimitat amb Jesucrist, molt més que la virtut o la coherència moral, que ens poden dur fàcilment a l’orgull.