El primer tram del discurs sobre Jesús que és porta i pastor (Jn 10, 1-10) el  llegim a l’evangeli d’aquest diumenge. El text segueix el gran relat del cec de naixement (9,1-41). Per una banda sembla que entre els dos textos hi ha un canvi radical: la introducció de les imatges de la porta i el pastor totalment absents en el relat del cec, del tema de la llum i el veure es passa a parlar del seguir i l’escoltar. Amb tot, hi ha un consens molt estès en senyalar els nexes que hi ha entre un relat i un altre.

Fa un mes i mig, en els primers dies de la setmana aquella en què tot es va aturar i que ara sembla que faci una eternitat, vaig ser a Perpinyà i, en passar per davant de La Llibreria (per si mai us interessa, és a la plaça Jean Payra, 7), vaig veure a l’aparador un llibre que feia alguns mesos havia llegit que una amiga el recomanava, i vaig entrar i me’l vaig comprar.

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Avui, des del meu confiament he repetit la tradicional Vetlla de la Mare de Déu, com a signe de comunió en esperança amb la comunitat de monjos i amb totes aquelles persones que confien en la protecció de Verge bruna. En aquest vetlla he escrit aquestes variacions lliures de la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages.

La Universitat no és aliena a la situació excepcional, dura i difícil que vivim. Per una banda hi ha el patiment per les conseqüències directes o indirectes de la pandèmia per part d’alguns membres de la comunitat universitària o les seves famílies. Per una altra hi ha la situació de llarg confinament que afecta la vida de tots els joves universitaris i també del professorat i del personal de la universitat. No estan essent temps fàcils.

“Coratge ve de cor; no d’un cor parat, sinó d’un cor en marxa”.

COR PARAT. Arriba un moment que ja dic prou. Fa massa dies que vaig ensopegant amb els mateixos defectes; em sembla que faci el que faci no me’n sortiré. Ho he intentat massa vegades, i ja no vull tornar a experimentar la buidor de la meva impotència. Prou!

(Fra Eduard Rey) Cada dia, en comunitat, els frares preguem pels germans que han mort en aquell dia des de l’origen de la nostra província de caputxins de Catalunya en el llunyà 1578. Sovint apareix al costat d’alguns noms el següent comentari: Morí del contagi al servei dels malalts de la pesta. Impressiona veure la quantitat de frares que van morir en aquest acte de generositat, per exemple, durant les epidèmies que van acompanyar la guerra dels segadors al segle XVII o la guerra del francès al segle XIX.

Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa.