Maria Magdalena s’havia quedat a fora el sepulcre, plorant. I se li acosta un desconegut, que sembla preocupat pel que li estigui passant a la dona, amb ganes d’ajudar-la si cal: “Dona, ¿per què plores? ¿Qui busques?”. Ella es pensa que és l’encarregat d’aquell hort on havien enterrat Jesús, i s’imagina que si algú pot saber què se n’ha fet del cos del Mestre estimat serà ell. I li torna la pregunta: “Senyor, si te l’has emportat tu, digue’m on l’has deixat, i me l’enduré”.

Audiència General 31 de març 2021

Estimats germans i germanes, bon dia!

Déjenme que les hable brevemente de Picanyol, conocido dibujante, raíz de su reciente traspaso, sobre todo para valorar la importancia y relevancia su obra desde varias perspectivas.

Deixin-me que els parli breument d’en Picanyol, conegut dibuixant, arran del seu recent traspàs, sobretot per valorar la importància i rellevància la seva obra des de vàries perspectives.

La ciudad de Colosas situada en la región de Frigia era una población importante en los comienzos del siglo I. Habitada por paganos de habla griega que convivían con algunos judíos, había una comunidad cristiana que no fue fundada por Pablo, sino por algunos miembros de su equipo, entre ellos un tal llamado Epafras (1,6).

La ciutat de Colosses situada a la regió de Frígia era una població important en els començaments del segle  I. Habitada per pagans de parla grega que convivien amb alguns jueus, hi havia una comunitat cristiana que no va ser fundada per Pau, sinó per alguns membres del seu equip, entre ells un anomenat Epafras ( 1,6).

L’any 2004 – Publicacions de l’Abadia de Montserrat – donava a llum el llibre “MARIA SKOBTSOV” –una emigrant morta als camps de concentració nazis-, de l’autora Emilia Bea, professora de la Universitat de València, i que, com ella mateixa digué, va dedicar dos anys per investigar la vida i el pensament d’aquesta dona.

Justament Emilia Bea, va fer la presentació del seu llibre a la Institució de Teologia Ortodoxa “Sant Gregori Palamàs” a Barcelona i, des d’aleshores guardem una bona amistat.

El diumenge de Rams comença l’última etapa de la vida de Jesús, els seus últims dies. Aquella entrada, certament, devia ser més aviat tranquil·la, com de festa de poble, i sense gaires multituds. Si no hagués estat així, prou que se n’haurien encarregat les forces de la guàrdia romana de dissoldre la concentració! Però va ser suficient per mostrar als seus deixebles quina mena de Messies era Jesús: no el Messies del poder, el dels cavalls i els carros de la guerra, sinó el Messies de la senzillesa, de la feina quotidiana, de l’amor quotidià… que arriba muntat en un ase.

S’està acabant la Quaresma i percebo un cert desassossec en moltes persones. Hi ha dolor i patiment per la mort d’algun ésser estimat o per haver patit greument la malaltia; cansament en el personal sanitari que té cura de les persones afectades pel virus i esgotament per uns moments plens de moltes incerteses socials i econòmiques. La nova pobresa per la pandèmia és una xacra de les nostres societats. La vacunació no ha ajudat a asserenar l’esperit. Les dificultats en el subministrament de les vacunes ha frustrat l’expectativa d’estar a l’inici del final d’aquest mal són.

Com a fruit de la renovació que va néixer amb el Concili Vaticà II (sobretot amb la Constitució Sacrosanctum Concillium), el 1965, ara fa 56 anys es donà a conèixer el manifest: “Més de 20.000 valencians seguint les directrius del Concili Vaticà II, demanen l’ús de la seua llengua als actes religiosos”.