IMMORTALITAT

Quina paraula: immortalitat!! Segons com, pot fer somriure o potser despertar un desig emboirat d’interrogants. Però el que és cert és que avui hi ha qui hi creu i investiga per anar allargant la vida, i fins i tot es pronuncia el mot “immoralitat”.

Com ja hem explicat en les dues setmanes anteriors, aquestes oracions per a la missa que vam començar a publicar l’Advent de l’any 2018, acaben de sortir recollides en un llibre que porta el títol de “Noves oracions per a la missa” i que podeu trobar a la venda a la llibreria Claret. En ell es troben totes les oracions per als diumenges i dies feiners del Propi del Temps, i també les del Propi dels Sants i Santes. Aquest bloc, doncs, ha acabat la seva funció, de manera que aquesta és la seva última entrega.

És realment just i necessari,

és el nostre deure i és la nostra salvació,

que sempre i en tot lloc us donem gràcies,

Pare sant.

Perquè avui, Pare, arriben a terme

les promeses que havíeu fet al vostre poble d’Israel

i a tota la humanitat.

Avui, en la nit de Betlem,

de santa Maria Verge,

i acompanyat de l’amor fidel de sant Josep,

el vostre Fill s’ha fet home.

Ell neix enmig nostre

per compartir plenament la nostra vida tan feble,

per guiar-nos en el camí del vostre amor

“S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Aquesta darrera frase del Magníficat de Lluc fa sentir-nos fills de la promesa. Els cristians formen part d’un llinatge que representa una continuïtat en l’esperança de la salvació. Som hereus de les successives promeses fetes per Déu al llarg de la història de la humanitat. Al llarg de la història d’Israel trobem que Déu s’adreça al seu poble per prometre-li el perdó dels seus pecats i la salvació. Déu no respon per encàrrec de les persones o pels seus improperis.

Aquests dies a la rambla hi ha molta gent que va amunt i avall. Tu t’has assegut en un banc i, després de mirar el moviment ambiental, et poses les ulleres de sol. Vas obrint pas a la rambla interior.

Què et passa? 

Ja imagino què em diries: Ni jo mateixa ho sé. Si ho tingués clar no m’haguera posat les ulleres de sol. Continuaria mirant les parelles, els nens, les persones que van cap a casa, aquelles que sempre corren... Però necessito distanciar-me. Estic confosa i emocionada, i per ara encara no en sé la raó.

O potser sí, que la començo a entendre.